divendres, 28 d’agost del 2015

Després de 18 anys...

... he tornat a la Universitat d'Uppsala, on al 1997 vaig estudiar mitjançant el programa Erasmus. Algunes coses, sobretot a nivell arquitectònic, han canviat: per exemple l'estació central o alguns edificis nous. La Universitat en sí, la més antiga de Suècia i Escandinàvia, està igual pel que fa al funcionament institucional i la vida estudiantil, si bé es fan servir totes les noves tecnologies que en aquella època tot just començaven a despuntar (recordeu les cues a la biblioteca per utilitzar ordinadors i Internet?).
La Universitat d'Uppsala és coneguda per  les seves tradicions, moltes van començar ja al s.XVII, especialment pel que fa a les associacions d'estudiants i les anomenades "Nacions", una per cada regió del país. Fins fa ben poc, la Nació de la que formaves part era la que corresponia al teu lloc d'origen (és a dir, el lloc on vivies abans d'arribar a Uppsala) però ara tothom és lliure d'escollir a quina Nació vol pertànyer. N'hi ha una, però, on encara regeix l'antiga norma: només en formen part els que vénen de ... justa! La meva regió ;-). Cada Nació té la seva casa, que en general és un edifici antic, amb el seu restaurant, les seves festes especials, la seva biblioteca... Una mica com els colleges d'Oxford o Cambridge però en una escala més petita. La veritat és que és un ambient ideal per qui estudii a la Universitat per primera vegada (i tingui entre 18 i 30 anys).
A més, la ciutat -que és ben bonica- té una mida molt manejable i és ideal per anar en bici a tot arreu. Jo en tinc molt bons records i la recomanaria a qualsevol que tingués pensat anar a fer un Erasmus a Suècia. 
En qualsevol cas, ahir vaig anar al dia introductori i em vaig sentir com una iaia enmig de tants jovenets acabats de sortir de l'ou. Per sort en el programa que jo estudiaré en tres semestres, la majoria són si fa o no fa de la meva edat perquè han d'haver estudiat alguna altra carrera i molts ja tenen cert recorregut professional. Haig d'admetre, no obstant, que vaig envejar tots aquells primerencs que encara tenen tant per fer i per descobrir, mentre pensava que si el temps passa tan ràpid, ni me n'adonaré i ja estaré jubilada!
El programa que estudiaré està dissenyat per adquirir els coneixements pedagògics necessaris i  obtenir el títol que permet donar classes fins al final de l'escola secundària o dit d'altra manera, fins l'últim any d'escolarització preuniversitària. Aquest període també inclou les pràctiques en un institut, una vegada al semestre (durant 4 o 10 setmanes). Aquesta vegada, no em tocarà fins al novembre. Ja us aniré posant al dia

dijous, 20 d’agost del 2015

El blues del retornat

No sé si el títol de l'entrada a aquest post és un síndrome real o si ni tan sols hi ha quelcom descrit que s'hi assembli.
El fet és que, tant si s'hi ha posat una etiqueta com si no, jo pateixo d'aquest mal. Sempre he dit que t'enduus alguna cosa de cada lloc on vius (si bé dels dos anys viscuts a Madrid no m'enduria res).
Hem tornat a Suècia després d'un any a Anglaterra i de tres setmanes de vacances a Catalunya. Vivim a la nostra casa confortable, amb els nostres mobles, el jardí que nosaltres mateixos hem plantat. Tinc tot allò material que trobava a faltar quan érem a Birmingham, de lloguer. Tinc una família sana que estimo i m'estima. D'aquí a una setmana torno a la Universitat per acabar de treure'm el títol que m'exigeixen per ensenyar a la franja de 16 a 19 anys. Portem una setmana de bon temps (cosa inèdita per les dates en les que ens trobem).
Doncs bé, tot i aquesta llista de positivitat, no estic del tot a gust. Em falta quelcom, com cada vegada que torno cap aquí acabades les vacances. Aquesta vegada, però és diferent. S'hi afegeix el fet de que he comprovat que viure en un altre país amb el que no tenia cap tipus de relació prèvia m'ha agradat molt. Conèixer gent i llocs nous, aprendre d'una altra cultura i d'una altra llengua. Veure que hi ha una zona grisa entre la quadrícula sueca i el caos català. Sentir que malgrat la pluja, l'hivern és més lluminós i la primavera comença més d'hora. Notar que formes part de la diversitat social i cultural sense sentir-te segregada. Observar que no només és en els països mediterranis on la gent xerra amb desconeguts.
Potser és que el silenci em cansa o que aquí no ric mai com quan sóc a Catalunya. Potser és que sempre em sentiré una estranya en aquestes terres, per molt bé que parli la llengua i per molt  integrada que estigui en la societat sueca. Sabeu què no vaig trobar a faltar quan era a UK? Doncs les amigues sueques, senzillament perquè després de viure més d'una dècada aquí, les amistats que tinc son malauradament supèrflues i prescindibles.
Però no patiu, la nostàlgia em passarà, com sempre, quan ocupi les hores amb els viatges a Uppsala, les classes, els estudis, i totes aquestes tasques que ens ocupen als adults amb fills.