dijous, 16 de juliol del 2015

Això s'acaba!

Aviat hauré de treure del títol del bloc i de l'usuari del twitter la part de Birmingham perquè dimarts que ve ja s'acaba la nostra aventura britànica.
Han estat 11 mesos intensos que han passat volant. Hem viscut una experiència molt enriquidora que recomanaria a tothom a qui se li presenti la oportunitat. Les nenes han absorbit la llengua anglesa com a esponges i s'han impregnat de la història i la cultura d'aquest país. Hem visitat llocs impressionants, hem conegut gent interessant i en definitiva hem guanyat en -m'atreveixo a dir- tolerància, adaptació i coneixement.
Quasi es fa estrany tornar a casa nostra, diria que fins i tot certa mandra. Però primer gaudirem de vacances en família i després de passar uns dies a Estocolm volarem cap a Catalunya a gaudir tres setmanes. Les nenes aquest any gairebé no tindran vacances d'estiu perquè el 18 d'agost ja tornaran a començar l'escola. I jo, a partir de l'1 de setembre, torno a les aules universitàries de la ciutat que em va acollir com a Erasmus al 97, Uppsala. Aquesta vegada, tres semestres que espero que ja siguin els últims, tot per treure'm el títol que em permetrà exercir com a mestra també per alumnes d'estudis secundaris (de 16 a 19 anys).
Demà venen els de la mudança i el més calent és a l'aigüera!


dijous, 9 de juliol del 2015

Teatre a la fresca

Mentre molts de vosaltres us estàveu ofegant de calor xafogosa, nosaltres ahir al vespre vam anar a veure un clàssic del teatre, a la fresca. Concretament a 14 °C. L'obra era Somni d'una nit d'estiu, de Shakespeare i l'escenari el jardí botànic de Birmingham.
Els anglesos són els reis dels pic-nics, faci fred o calor, a la que hi ha gespa verda i algun esdeveniment, surten amb les seves cistelles ben proveïdes i amb molta classe: a part dels coneguts sandvitxos no hi falten copes, vi i rebosteria. El cert és que la majoria de gent anava molt més ben equipada que nosaltres. A més a més de les mantes per seure, en duien per tapar-se i molts també portaven cadires plegables per no haver de seure a terra i evitar mals diversos.
La posada en escena era senzilla però feia el fet, i els actors ho van fer molt bé. Llàstima, però, que no utilitzessin micròfons, perquè en un espai tant obert hi havia línies que se les enduia el vent.
El més important és que les nenes també van gaudir de l'obra tot i que al preguntar-los què els va agradar més van dir "la casa de les papallones" que vam visitar a la mitja part i que ja havien vist altres vegades (forma part del botànic) on la temperatura i la humitat son tropicals. ;-P
Dóna gust veure que en aquest país la cultura sí que és valorada -i subvencionada-.

dimarts, 7 de juliol del 2015

darrera sortida

Algunes de les coses que hi ha per veure en aquest país -bàsicament les que tenim més aprop de casa- les hem anat deixant pels últims dies. Aquest passat cap de setmana vam anar a una de les visites obligades per la majoria de turistes que venen a Anglaterra: Stonehenge, un monument del neolític que ningú sap del cert perquè servia. La teoria més estesa és que era un lloc de trobada, per fer rituals, festes o sacrificis. Quan més gent s'hi congrega és al solstici d'estiu perquè la llum del sol queda alineada amb les pedres de l'entrada del monument, cosa que fa pensar que en aquells temps ja feien algun tipus de celebració. Stonehenge també inclou unes tombes o enterraments en forma de muntanyetes (això em va recordar a Uppsala) que es van anar fent durant centenars d'anys, un cop ja acabat el cercle petri. A través d'eines sofisticades, s'han pogut veure que hi ha altres construccions enterrades, la més impressionant un segon cercle de pedres gegants que seria molt més gran del que hi ha visible.
És espectacular quan penses que les pedres aixecades pesen moltes tones i algunes venen fins i tot des de Gales. El monument ha sofert diversos canvis al llarg del temps i des dels inicis (fa 4000 anys) fins l'acabament (que no és exactament tal i com es veu ara) van passar uns 800 anys. És bonic i interessant de veure, però no entenc perquè s'ha convertit en un lloc de peregrinatge de turistes, que per altra banda sembla que els importi més fer-se un selfie amb les pedres darrera que realment contemplar l'escena. Això encara es fa més evident quan vas a la zona de l'exposició i no hi ha ni la quarta part de gent que a les pedres. I és allà on hi ha la informació arqueològica i històrica, així com objectes i esquelets que s'han trobat en la zona.
També ens vam arribar fins a Salisbury per veure la famosa catedral i hi vam escoltar part d'una missa cantada. És allà on es preserva la Carta Magna, primer document on es limitaven els poders d'un rei anglès i que aquest any ha celebrat els 800 anys. Als que heu llegit Els pilars de la terra de Ken Follet us farà gràcia saber que es va inspirar en aquest edifici per escriure el seu llibre.
L'endemà vam visitar Oxford, un altre dels llocs preferits dels turistes i grups de joves italians i espanyols enviats pels pares a "aprendre" anglès durant un parell de setmanes. La ciutat és bonica i evidentment amb molta càrrega històrica, si més no per tota la gent que ha passat per la seva universitat i colleges. La biblioteca que per llei rep un exemplar de tots els llibres que es publiquen a GB, és al·lucinant. També vam anar a una exposició de llibres antiquíssims i alguns manuscrits originals d'autors britànics. Molts dels colleges eren tancats al públic, suposo que ja estan farts de tant turista i amb raó.  Les nenes van voler anar al museu d'història natural i les hi vam portar. Per acabar, ens vam passejar pel jardí botànic, que no té res a envejar al de Birmingham, però que té el seu mèrit.








dimecres, 1 de juliol del 2015

El mur

Ja sabeu que jo la TV la miro a la carta. Així ho he fet també amb el programa El Mur, que per si no ho sabeu consistia en que 6 participants es posaven el repte de córrer la marató de Barcelona. La idea em sembla bona. Al principi em va interessar sobretot perquè donaven consells que podien servir per qualsevol a qui li agradi o s'hagi aficionat a córrer recentment. Després, però, ja no hi havia tants consells ni entrenaments que els televidents poguessin veure i admeto que alguns capítols els feia anar més ràpid, perquè les vides privades dels concursants o la forma de les seves caques no m'interessava massa.
Avui he vist el programa de diumenge, que era l'últim. És a dir, el dia de la marató.
És admirable que un senyor de més de 60 anys estigui en la condició física del Manel i la corregués en només 4 hores. Molt bonic que a més, ho fes amb el seu fill. També cal dir que era el participant més acostumat a fer esport. Dos concursants d'uns 50 anys aprox. la van acabar cansats però bé i en un temps normal tenint en compte les condicions (cinc hores un i una mica més l'altre). Un dels participants no la va acabar, cosa que considero força normal, tenint en compte que abans no feia res d'exercici i que en tres mesos no es poden demanar miracles. Dues noies van acabar-la amb Déu i ajuda i en sis hores, perquè des del principi ja se sabia que tenien lesions físiques. Una al genoll i l'altra al maluc. Ambdós mals, m'arrisco a afirmar, fruit de l'intens exercici físic al que van sotmetre el seu cos, el qual no estava acostumat a aquests "trots".
Jo fa quatre dies que corro. No puc dir que m'encanti mentre ho faig, però sí la sensació de després i també la de superació personal. També sé que ni boja em posaria a córrer una marató, ni d'aquí a tres mesos ni d'aquí a dos anys.
M'agradaria fer alguns comentaris:
- Tot i no ser del ram de la sanitat, dubto que aquest stress físic al que s'ha sotmès a aquests participants sigui bo. Encara em sembla més inconscient que s'hagi animat a dues persones amb lesions a córrer 42 km. Entenc que pugui fer ràbia haver-se posat un repte i no poder-lo assolir, però algú els va explicar les conseqüències de fer-ho?
- M'agradaria que fessin un programa de "després del mur". Com ha quedat aquesta gent? Segueixen corrent? Com han evolucionat les lesions?
- Des de la TV pública penso que s'ha de ser una mica responsable. Que una persona que no fa cap mena d'exercici passi en tres mesos a córrer una marató és una animalada. Sobretot tenint en compte que aquesta gent a més d'entrenar també treballava. Penso que haguessin pogut fer el mateix programa en un període de temps més llarg. Per exemple en nou mesos o un any. Però és clar, el cost  econòmic hagués estat un altre. El cost físic dels participants també.