dimarts, 28 d’abril del 2015

Marató i caritat


Ahir vam tornar de Londres on el Tomas va córrer la marató diumenge. Deixeu-m'ho dir perquè em fa sentir molt cofoia, no us enganyaré. Tot i que no és, òbviament, la mateixa sensació que si participa un mateix, el fet que el teu estimat creui la línia de meta i ho faci en un temps prou bo per ser un aficionat, fa il·lusió i emociona. Fins i tot t'entren ganes de fer-ho alguna vegada (però les ganes se't treuen quan surts a córrer 6 km i quedes morta).
Desconec com és a la marató de Barcelona, però a Estocolm hi ha una diferència molt gran amb la de Londres. No es tracta del recorregut ni de la organització sinó dels participants i els que els animen. La majoria de gent que corre ho fa "patrocinant" alguna de les tantes ONGs que existeixen en aquest país. De fet, és un intercanvi interessat. M'explico: gairebé és impossible inscriure's per lliure a la marató perquè no hi ha places buides, però en canvi, les ONG tenen una quota de places amb les que atraure participants. Si vols córrer, t'ofereixen una plaça a canvi que aconsegueixis aportar una quantitat de lliures (mínim 1500 = 2000 eur) per la seva causa. A part, pagues el que costa la inscripció (aprox. 30 lliures). Per aconseguir aquests diners, crees amb ajuda de "Virgin money" una pàgina web on la gent pot fer les aportacions. Per tant, es tracta de fer màrqueting perquè familia, amics i companys de feina hi posin calés. Si no arribes al mínim indicat, hauràs de posar tu els diners que faltin... El dia de la marató també corres amb la samarreta de la ONG, per si algun espontani li agafa per voler posar-hi alguna cosa. El Tomas va corre per una organització que fomenta l'esport entre els nens amb discapacitats. Això a Suècia no es fa.
Com ja us vaig comentar aquí, els anglesos estan molt habituats a donar diners (caritat) per diferents causes, cosa que no passa a Suècia, on s'entén que tot ha d'anar a través dels impostos, que ja són prou alts. I ha quedat prou clar en el cas del Tomas: un, només UN, amic suec ha posat diners per la causa. La resta ha vingut de la família, l'empresa on treballa i els companys de feina anglesos. I sí, ha arribat al mínim i una mica més.

divendres, 24 d’abril del 2015

Sant Jordi des de l'estranger


Ja he escrit posts altres vegades sobre l'enyor de les tradicions; només cal clicar a les etiquetes de "nostalgia" i us n'apareixeran uns quants, però avui toca.

M'hi ha fet pensar la Mireia (@holaiquetal a twitter) que viu a Suïssa. Aquest matí la seva piulada citava el que li ha dit la seva filla Elna (sí, com la meva!):

-Mama, ahir vas dir que era #SantJordi i avui encara no ha arribat! I ara què els hi dic al Kindergarten???!! :-/ #Bon dia

M'ha fet molta gràcia perquè concentra en un comentari com se senten molts fills de catalans a l'estranger: contents de celebrar tradicions però sense acabar d'entendre com funciona tot plegat. Molts, a més, es queden amb el coneixement dels dies senyalats a mitges. Per exemple, la majoria d'expatriats torna a Catalunya per Nadal i/o Reis i conseqüentment, els nens coneixen de primera mà el tema del tió o el de la cavalcada i els regals de l'endemà (d'aquí la confusió de la filla de la Mireia). Malauradament, és més difícil viatjar en altres moments especials de l'any, com ara Sant Jordi, per qüestions pràctiques i econòmiques. Una altra conseqüència  dels viatges a Catalunya -en el nostre cas- és que les nenes adquireixen la visió d'un país només quan són de vacances i en dues èpoques de l'any: hivern i estiu. No et pots fer la idea de com és viure allà perquè no has vist el dia a dia amb les seves obligacions ni has pogut olorar la mimosa florida, ni has vist les castanyeres pel carrer. Aquest any, per sort, han viscut Pasqua per primera vegada!
Per molt que els vulguis transmetre el que tu has viscut i coneixes, el fet de no experimentar-ho en pròpia pell fa que no s'impregnin de la sensació, que desconeguin el significat que el pas del temps ha donat a cada diada, a cada celebració particular. Per més que ens hi esforcem llegint llibres que tracten els temes de les tradicions catalanes, des d'en Teo fins a la Mercè de "I ara què ve?" (molt recomanable, per cert), passant per les llegendes en versions mil: qui no ho viu no ho pot entendre. Ho pot imaginar, ho pot idealitzar, fins i tot ho pot anhelar, però que ho entengui ja és més complicat.
Sant Jordi és molt més que regalar roses i llibres. De llibres, les meves en reben tot l'any. Sant Jordi és l'aire de primavera que es respira en un ambient molt nostre, és veure les senyeres i les roses fresques a primera hora del matí, és passejar-se pel centre de la teva ciutat i contemplar el somriure de la gent que torna a casa amb un exemplar firmat, és sortir de l'escola després d'haver guanyat (o no) els jocs florals.
Amb tot, però, hi ha una cosa positiva que rebem els que som fills de dos països: adquirim una gran capacitat de comprensió i adaptació a diferents cultures, aprenent a valorar les tradicions i la gent diferents. Jo també ho he viscut en la dualitat Catalunya-França, però de la mateixa manera que en el bilingüisme sempre hi ha una llengua que acaba pesant més que l'altra, en el tema de les tradicions, hi ha una cultura que s'acaba imposant: la del país on creixes.

dimarts, 14 d’abril del 2015

Cornwall

Sóc experta en procastinació i com que acabem de tornar de vacances i tinc un munt de textos per llegir i exercicis per fer, no se m'acut res millor que escriure un post per ensenyar-vos les meravelles paisatgístiques de Cornwall. Si no hi heu estat i teniu la intenció de viatjar cap a Anglaterra, no us ho penseu i arribeu-vos hi!

La costa de l'oest anglès ofereix tant platges de sorra fina i blanca com penya-segats dels més espectaculars. Nosaltres teníem només 4 dies però els vam exprimir el màxim i vam anar de Looe a Tintagel passant per Penzance i "la fi del país", el punt més a l'oest. Pel camí vam visitar tres jardins impressionants, dos dels quals del National Trust del qual som membres des que vam arribar l'agost passat. El moment ideal per veure les magnòlies, les camèlies i els rododendres en flor. I com que com diu el tòpic val més una imatge que mil paraules, us en deixo unes quantes perquè tasteu aquest indret tan bonic.

Un dels llocs més interessants és The Minack Theatre, construït des dels anys 40 per una dona amant del teatre i d'aquell paisatge.