dimarts, 27 de maig del 2014

Carmanyola i Era digital


 


No, no parlaré de la carmanyola en l’era digital, sinó que són dos temes diferents.
La carmanyola, perquè sempre he trobat curiós que aquí quan els nens van d’excursió i han de portar el dinar de casa, el menú sol ser crêpes (més gruixudes, el que els americans en diuen pancakes i els suecs pankakor) amb melmelada de maduixa o gerds. De fet, no només és un menú d’excursió sinó el típic plat per nens als restaurants (aleshores també es serveix amb nata), juntament amb els espaguetis amb mandonguilles. A l’escola també sempre cau algun dia al semestre que toca això per dinar. Personalment no m’agrada gens com a dinar o sopar, ho considero com un postre.
Quan jo era petita, el que acostumàvem a portar a la carmanyola era arròs amb croquetes o amanida de pasta, sense oblidar les mandarines, és clar!
Respecte el segon tema, volia comentar la paperassa i burocràcia a la que un s’ha de d’adaptar quan tracta amb les autoritats espanyoles.
A Suècia, una s’acostuma a que amb tan sols dir el seu “número personal” (núm. d’identificació), qualsevol autoritat o administració pública pot accedir als registres civils. A les visites mèdiques o al dentista, només cal dir el mateix número. Si vas a fer-te el passaport, igual. I així amb un munt de tràmits que es poden fer tant per telèfon com electrònicament. Quan es requereix certa seguretat, el que està a l’ordre del dia és utilitzar la “identitat bancària” que consisteix en identificar-te mitjançant la targeta bancària (amb un aparell que es connecta a l’ordinador) i una clau secreta. Si vull que m’enviïn un certificat d’empadronament només cal que truqui o el demani per internet i me l’envien a casa per correu.
Bé, doncs ara resulta que els bancs a Espanya (i conseqüentment -de moment- a Catalunya) han de tenir actualitzades les dades del DNI de la gent que té comptes o fons bancaris. Les meves filles tenen un compte a La Caixa i per això hem de presentar els seus DNI, que no tenen. De fet no tenen ni passaport espanyol. Total, que per poder-los fer el DNI, haig de registrar-les a l’Embaixada com a espanyoles residents a Suècia. Per fer-ho, he hagut d’omplir un formulari adjuntant fotocòpies vàries i enviar-ho al Consulat. Un cop tramitat, m’enviaran un certificat de residència que hauré de presentar quan siguem a Catalunya per anar-los a fer el DNI...
I què me’n dieu del llibre de família? Quina cosa més obsoleta, per la mor de Déu! Que som a l’era digital per haver d’anar ensenyant una llibreteta pel món!
Ah! I oblideu-vos de fer res a través de la xarxa! No puc ni demanar hora per fer-los el DNI a l’estiu perquè em fan omplir dades que no tinc (domicili: no consta la residència a l’extranger).

dilluns, 12 de maig del 2014

nouvinguts


Com ja vaig comentar, fa vàries setmanes que treballo al 100% i és el principal motiu pel qual no puc escriure tan sovint com voldria. Doncs bé, a part d’ensenyar castellà als alumnes de 12 a 16 anys, estic amb un grup de ”nouvinguts” de les mateixes edats. Quan arriben nens nous a Suècia, els posen primer en una aula d’acollida però generalment només s’hi queden 3 mesos. Després, els traslladen a una escola ordinària però estaran en un grup apart durant uns mesos (la durada varia depenent de la velocitat d’aprenentatge de l’alumne). Aquí a l’escola hi havia dues mestres que s’ocupaven exclusivament d’aquest grup però una d’elles està de baixa per malaltia i hem hagut de cobrir la seva plaça entre quatre mestres. Haig de dir que trobo la feina molt interessant, tot i el caos que suposa: diferents cursos, diferents hàbits escolars, diferents coneixements...
El orígens dels alumnes són: Afganistan (2), Ghana (2), Sèrbia (5), Sri Lanka (1), Egipte (1), Perú (1), Espanya (2) i... Catalunya (1)!. Excepte els dos d’Afganistan i la d’Egipte, tots han vingut perquè els pares busquen un futur millor en quan a feina, ajudes socials, etc. per la seva família.
El de Catalunya és nascut a Xile i fill de xilens que van emigrar a Barcelona buscant-se la vida. Parla català prou bé i està aquí jugant amb un dels millors equips de futbol de Suècia (aquí no hi ha “Masies”). El suec, però, li costa bastant. I d’anglès, tot i haver-lo estudiat durant 6 anys no en té gaire idea per no dir gens.
Els altres espanyols són de Pamplona i Alacant. La de Pamplona és filla de colombiana que també havia buscat una millor vida a Espanya.
El d’Alacant és nét d’espanyols que havien vingut a Suècia als 60 com a força de treball però que se’n van tornar quan la seva filla tenia 15 anys (mare del nen) i ara la filla ha tornat per trobar  feina.
També en aquests dos casos, anglès patètic i el suec costa molt.
Els d’Afganistan són un cas apart: van venir sense pares i viuen en famílies d’acollida. L’única escola a la que van anar va ser una escola del Cora on el maltractament era el pa de cada dia. Han hagut d’adaptar-se a una nova societat, un nou alfabet, una nova llengua, un nou clima... en fi: com començar de zero! Un d’ells és molt bo en lluita lliure i entrena cada dia per poder competir representant Suècia.
Mica en mica es van integrant a les classes ordinàries; comencen en participar a les d’anglès, les de dibuix i gimnàs i la idea és que el curs que ve ja puguin estar totalment integrats.
M’agradaria molt saber com funciona el sistema d’acollida a Catalunya. Algú m’ho explica?