divendres, 30 de novembre del 2012

Ja és aquí!

Ara sí que ja es pot dir que som a l'hivern pròpiament dit perquè des de dimecres a la nit que està nevant, i com que tenim graus negatius, la neu es queda. Les nenes encantades de la vida, sempre és divertit les primeres setmanes. Nosaltres contents perquè el paisatge està molt bonic i perquè el blanc de la neu aporta lluminositat a aquest període tan fosc de l'any. Com als infants, al principi ens fa molta gràcia i tothom vol un Nadal enfarinat, per tant la neu és benvinguda. I com cada any, quan ja faci quatre mesos que tenim el mateix espectacle a contemplar, n'estarem fins a cert lloc, però de moment, carpe diem i gaudim el present. Bon cap de setmana!






dilluns, 26 de novembre del 2012

L'endemà

M'hagués agradat fer un post molt optimista. M'hagués agradat poder dir que els de Madrid ja podien anar posant-se les piles per reconèixer-nos com a nou estat d'Europa, que em feia goig poder proclamar als quatre vents que em sentia orgullosa de la gent del meu país.
Però no puc perquè la sensació que tinc és una barreja d'alegria i decepció. Estic contenta perquè ERC ha guanyat molts vots i perquè juntament amb CIU sumem majoria per la independència, però no és una majoria aclaparadora. A la vegada, estic decebuda perque vist el resultat obtingut per C's i PP, vol dir que a Catalunya encara hi viu massa gent feixista i espanyolista.
El PSC fa pena. Si no creen un nou partit independent del PSOE, estan destinats al fracàs.
I allà penjat, queda ICV que no acabem de saber què hi pinta... Sí, estan a favor del "dret a decidir" però cap a quin costat?
El que està clar és que la campanya de la por ha funcionat. Lamentablement encara hi ha molta gent que es creu el missatge amb el que va estar perforant-nos el cervell l'Alicia. Potser hagués sigut bo fer una contra-campanya més concreta, rebatint les tonteries que es deien en aquells anuncis: "des de que Catalunya és independent, no cobro la pensió", "Catalunya quedarà fora de la UE", etc.
A la premsa sueca surt com a guanyador el sector independentista, com en la britànica i altres europees. A la premsa espanyola es veu que es reflexa el contrari, la qual cosa només evidencia un cop més com n'estan d'allunyats de la resta del mon.
En definitiva, hi ha molta feina per fer: que ningú desesperi, és ara que ens hem d'aixecar amb més força, convèncer tots els indecisos durant la campanya pre-referèndum. No deixar que els del PP i altres indesitjables se surtin amb la seva. També cal fer política (i tertúlies) sobre altres temes abans de que la gent comenci a cansar-se de sentir constantment el mateix.

divendres, 23 de novembre del 2012

Sortim a la premsa! (II)



Ves per on, part del que ahir comentava en aquest blog es reflexa en el diari suec de més tirada avui. La portada, com podeu veure, assenyala parts d'Europa que volen ser nou Estat. El titular: "Els nous països d'Europa si ells mateixos poden decidir". A l'interior i en doble pàgina, més detalls de cada territori. Però, ai-làs!, què transmet la notícia? Que tots aquests territoris es volen "independitzar" per qüestions econòmiques. Que és la crisi la que ha fet sorgir aquests moviments nacionalistes (!). Si bé mencionen que tant Catalunya com Flandes i Euskadi tenen llengua pròpia, sobre el que més ènfasi es fa és sobre el descontentament de la gent que pensa que han de pagar per territoris més pobres. Jo no vull donar una imatge de que som uns egoïstes o tacanyos, sobretot aquí a Suècia, un dels països que més paga a la UE i que menys rep.
Però vaja, tot ressò és bo, tot el que faci que la gent adquireixi nous coneixements sobre la realitat de molts pobles europeus és benvingut. Per exemple, m'agrada que la foto de la mani conté un missatge ben clar: "Catalonia is not Spain",  (i afirma que hi van assistir 1500000 participants) i diu que Rajoy "amenaça amb bloquejar l'adhesió de Catalunya a la UE per sempre més". M'agrada perquè és bo que quedi ben retratat a ulls dels europeus.
A la pàgina següent hi ha un article sobre el Barça: "El futbol uneix els catalans", tot i que precisa que també hi ha un altre equip a la lliga espanyola provinent de Bcn, l'Espanyol. Es fa esment, també, del problema que surgeix en cas que Catalunya s'independitzi: a quina lliga jugaria el Barça?

dimecres, 21 de novembre del 2012

reflexió prèvia al 25-N

Aquests dies intento seguir el debat polític català amb més interès que mai, perque si bé no podré exercir el meu dret de vot, hi ha hagut una ànima caritativa i abstencionista que s'ha ofert a fer-ho en nom meu.
Haig de dir que estic força decebuda, tot i la "onada independentista" present a Catalunya. Per una simple raó: els que defensen la independència ho fan principalment per motius econòmics o almenys és amb el que s'emparen per defensar la seva posició i per -no ens enganyem- guanyar vots.
En un estat del benestar la redistribució tributària és una necessitat: els que guanyen més paguen més per compensar els que guanyen menys i poder-los donar un suport sense el qual per exemple, no podrien costejar-se l'assistència mèdica, l'educació o la vivenda. Un pot estar més o menys d'acord amb aquest sistema, però és el que preval en els països membres de la UE. El problema espanyol radica en que la redistribució de les rendes s'ha fet d'una manera injusta (sobretot per la diferència respecte als territoris forals) i poc intel.ligent. D'acord. Fins aquí, entenc i comparteixo el malestar de molts catalans. Ara bé, no acabo d'entendre on eren tots aquests idependentistes (que ara surten de sota les pedres) quan les vaques eren grosses. Tampoc crec que s'hagin parat a reflexionar que en el cas de que Catalunya sigui el nou estat d'Europa, també hi haurà una redistribució tributària i potser gent de, posem per cas Girona, haurà de pagar per fer una carretera a, per exemple, el Baix Camp.
Potser ni tan sols han pensat que dins d'Europa també hi ha països que paguen més que altres i els seus diners ajuden als membres menys "afavorits" (ara Catalunya n'és beneficiària, potser demà serà de les del primer grup).
Per a mi la qüestió d'independència va molt més enllà del motiu econòmic, és una qüestió d'identitat. És poder anar pel món amb un passaport català i sentir-me'n orgullosa, poder dir que sóc de Barcelona sense que la gent m'hagi de dir "ah, espanyola!", és poder promoure una llengua que m'estimo, que els seus escriptors es coneguin arreu (més que ara, almenys), que la selecció de futbol del meu país pugui guanyar un mundial i alegrar-me'n, que Catalunya sigui una democràcia moderna sense monarquia ni corrupció, que sigui un país que inverteix pel futur dels seus ciutadans. És en fi, un projecte de nació amb el "seny" dels que ara tants se n'omplen la boca. Crec que és aquí on hem d'anar a parar i no limitar-nos a mirar-nos la butxaca ni el melic, i en aquest sentit no acabo de trobar cap partit que s'acabi d'amotllar al que jo vull, si bé n'hi ha algun que s'hi acosta.
Voldria que en aquests dos dies de campanya electoral que queden, algú posés més ènfasi en aquests altres aspectes i miressim una mica més lluny. Com diu l'amic Isern hi ha molta feina per fer!

dimecres, 14 de novembre del 2012

El Convidat VIII (2a temporada)

Tot i que des del programa de la Neus Català no he fet cap comentari, he anat veient tots els capítols. No he comentat res perquè no hi ha hagut cap aspecte que em motivés a escriure un post. Estaven bé i eren distrets, interessantss però poc provocadors. La tendència es va trencar amb el programa de dilluns, que em va fer aixecar de la cadira per anar a buscar paper i llapis per anar anotant irritacions vàries.
El més enervant va ser veure l'auto-deïficació del Barraquer, segurament també atiada per una gran part de la resta dels mortals. La seva "consulta circular", la bareta d'orquestra quan escolta música, el pis dins la clínica, la posició en la que seu, la taula que gira perquè ell no s'hagi de bellugar, identificar el seu món aïllat amb el "cel"..., tot són mostres d'una personalitat  digna d'anàlisi psiquiàtric. Però la gota que fa vessar el got és la frase conclusiva després de parlar sobre la seva bona voluntat d'ajudar als desafavorits -que ell tria-, donant-los atenció gratuïta: "disfruto ajudant i llavors m'estimen". Només li faltava canviar l'"estimen" per "idolatren".
Tal i com vaig dir sobre el programa amb en Dexeus, no suporto que es tracti als metges com déus. Sí, fan una feina important, no dic que no. Però també hi ha altres professions molt lloables i que no es mitifiquen. Però a més a més, el coneixement no s'hereda genèticament. Per tant, el fet de que el teu pare o mare siguin bons metges no implica que tu també ho siguis. Probablement reps la influència de triar una professió si veus que al teu progenitor li ha anat bé i és feliç amb el que fa, però sempre m'ha fet cert repèl veure aquestes generacions de metges (o advocats, o músics) que per portar un cognom sembla que hagin de ser millors que altres. I curiosament, sempre passa en el sector privat.
El meu pare (metge també) mai va voler treballar en el sector privat -tot i que li ho van oferir en més d'una ocasió- perquè deia que tothom tenia dret a una bona atenció mèdica. Quan el que jo volia eren jerseis de marca (per sort no va durar massa el període) no entenia la seva posició: perquè no anar a un lloc on podia guanyar més? Ara admiro que tingués aquesta enteresa. A més a més, vaig aprendre de ben petita que els hospitals on millor maquinària i professionals hi havia, eren justament els públics i que les clíniques privades l'únic que poden oferir és un servei d'hosteleria que no es podria mantenir amb diner públic.
Hi van haver dos moments de "dejà vu" (respecte al Dexeus): un -i el més trist- que la filla del Dr. parlés en castellà. L'altre, veure -de resquitllada- l'uniforme de la criada, que anant bé també deu dur còfia.
Altres aspectes que em van causar antipatia envers el protagonista:
- "Quan la gent es desmadra, s'ha de posar ordre" (diu el Barraquer, parlant de política)
- Parlant de religió: "no m'agraden les misses modernes on es toquen guitarres"
- Les fotos de reis i papes i l'amistat amb Samaranch (la foto amb el Franco no es va veure, però segur que la té)
- L'opul.lència en general
- La dona operada de cirugia estètica
Un moment més d'irritació: quan l'Om li pregunta "és compatible donar els òrgans amb anar al cel"? Sense comentaris.
Finalment, els aspectes positius:
- que el fill parlés en català, a diferència de la filla.
- estic d'acord amb que hi ha molta gent que no aprecia el que és gratuït i que no aniria malament fer pagar una mica als pacients de sanitat pública.
- no ens ha d'importar el que els demés pensin de nosaltres
Dubto molt que a la clínica Barraquer es facin operacions que no es puguin fer en la sanitat pública. Això sí, tal i com el Dr. diu, potser quan pagues, ho aprecies més... Però recordeu, si esteu en la cua de la Seguretat Social i no us podeu permetre una clínica privada, sempre podeu anar a demanar misericòrdia al déu de l'oftalmologia.

divendres, 9 de novembre del 2012

Caca en dues llengües minoritàries

Ens ha passat una cosa ben curiosa... Vam anar a la biblioteca i l'Elna va triar un llibre sobre un dels seus temes preferits. El títol: BAJS, que vol dir "caca".
Fins aquí, tret de l'anècdota escatològica que potser alguns trobaran singular, res d'anormal.
Al vespre, obrim el llibre i a la primera pàgina ens trobem un text en català (vegeu foto de l'esquerra). Vaig haver de tornar a mirar la tapa del llibre...: era en suec. De fet, de llibres en català a la nostra biblioteca no n'hi ha (en castellà sí). Què fort! La següent plana era en suec, però tant la tercera com la cinquena tornaven a ser en català! Lamentablement, es va acabar aquí. És a dir, no és que fos un llibre per nens bilingües de català-suec on s'intercalaven les pàgines en ambdues llengües. És evident que era un error d'edició perquè a més, la primera pàgina (la catalana) és en realitat la número 51 del llibre (en suec a la foto de la dreta).
Però no em digueu que no és casualitat! Per una banda, que s'ajuntin pàgines de dues llengües minoritàries i per l'altra que coincideixi que és a la nostra biblioteca i que l'agafi una nena catasueca que entén els dos idiomes!
Serà que a l'imprenta agrupen les edicions-impressions segons la quantitat de gent que parla la llengua en la que s'edita el llibre? O és que pels xinesos (el llibre es va imprimir a Xina) el català i el suec són iguals? Les dues versions són traduccions de l'original anglès, per cert.

dimecres, 7 de novembre del 2012

ciència, igualtat, menjar i Ipads al Congrés

Després de tants dies sense escriure al bloc, toca miscel.lània de comentaris, tots fruit de la lectura de premsa o audició de ràdio.
Pel mateix ordre en què he escrit les paraules del títol us en faré cinc cèntims.
Ahir al Cosmocaixa Peter Higgs va fer de conferenciant i una de les coses que va dir va ser que s'hauria d'invertir en investigació per tal de millorar l'economia del país. Totalment d'acord (ja ho sabeu si heu llegit el post sobre Eurovegas i similars) i ademés afegiria que només en el camp de les Ciències Naturals sinó també en el d'Humanitats. Espero que els polítics facin cas al Sr. Higgs.
Cada dos anys l'Institut d'Estadística suec presenta els resultats sobre la igualtat entre homes i dones. De moment, no s'ha aconseguit tot i que anem per bon camí: els homes han augmentat el seu temps en les tasques domèstiques i dediquen ara 2,5 hores al dia (les dones 3,5). En quant a la baixa per maternitat/paternitat (ja sabeu que aquí és de poc més d'un any, compartible entre mare i pare), les dones n'agafen el 76% i els homes, per tant, el 24%. Els ingressos salarials de les dones són inferiors als dels homes, en totes les edats.
Cada dia es llencen molts i molts quilos de menjar, tant a les cases com en els supermercats. Vaig escoltar a la ràdio que algunes poblacions catalanes han iniciat una cooperació entre les botigues i l'ajuntament per tal de repartir el menjar que té data de "consumir preferentment" i que ja no es pot vendre, entre la gent que ho necessita. Evidentment, el menjar ha d'estar en bon estat. Aquí ara se'n comença a parlar, sobretot arrel d'una notícia que ensenyava una dona a Copenague que surt cada vespre "a la caça" de menjar en els contenidors de fora els supermercats. No tant per necessitat sinó per consciència política. Em sembla que va ser l'any 2002 que vaig veure una pel.lícula documental francesa al cinema Verdi (no en recordo el títol, la directora era una dona) en la que es parlava d'aquest tema i del fet de recollir fruita, verdura i altres a casa els pagesos. Interessant i per fer pensar.
Per últim, expressar la meva condemna sobre el tema dels Ipads "perduts" pels diputats espanyols. Fa ferum. Més aviat sembla que se l'han quedat a casa per ús propi i han dit que l'han perdut perque els en donin un de nou. He sentit que són 30 (!) els diputats que han perdut i se'ls ha tornat a donar l'Ipad. Ara resulta que s'ha acabat el "cupo" i ja no en donaran més. Sense comentaris.