contrastos

A vegades oblido aquest contrast que anualment es repeteix pels volts de festes: el plaer que em produeix sentir de nou un sol que escalfa, veure els carrers plens de gent, sentir com criden els venedors de fruita i verdura al mercat setmanal, els preus irisoris de productes frescos de qualitat, l'amabilitat i l'atenció de botiguers, la simpatia de gent desconeguda envers les meves filles, la naturalitat d'un "bon dia!" quan et creues algú passejant pel bosc, les hores de llum que s'allarguen fins ben entrada la tarda, el gust d'un bon lluç que es desfà a la boca.
Deu dies (ara ja només set) per gaudir d'aquestes i altres petiteses que fan la vida més agradable, abans de tornar cap a la rutina hivernal que s'allargarà fins, com a mínim, l'abril. També té el seu encant, però seria fantàstic si es pogués escurçar uns mesets.

Post nadalenc

Típica finestra d'advent

Aquests dies previs al 25 de desembre és bastant típic decorar tota la casa amb objectes que creen ambient nadalenc, a part de l'arbre, hi ha qui penja cortines vermelles (o a vegades amb motius ridículs de follets o similars), espelmes per tot arreu, plantes que ens han fet creure que són de Nadal (ponsèties i amarillis), llumetes, estrelles a les finestres, Pares Noël i, en alguns casos (els menys freqüents) naixements. La versió catalana de pessebre (amb els pastors, la dona que renta, la que fila, el de la simbomba i tota la comitiva) aquí no existeix. La gent fa i menja "pepparkackor" (gal.letes de gingebre), "lussebullar" (brioixos amb safrà), pren "glög" (vi calent) durant tot l'advent de manera que el dia de Nadal un ja està més que empatxat de tot això.
Amb la música passa el mateix que amb algunes olors: quan s'evoquen sense abusar-ne són eines fantàstiques per recordar moments dolços i especials. Aquestes setmanes ens ametrallen amb nadales en els centres comercials, a les escoles, a casa els amics que conviden a "julfika" (berenar de Nadal). Per sort són cançons sueques o anglosaxones. Dic sort perquè no voldria sentir fins a la sacietat nadales que per mi són especials i que perdrien tot l'encant que per mi encara conserven, en concret sobretot: "El pobre alegre" i "Petit Papa Noël". Les que em transporten als Nadals de la infantesa, que són -crec que hi estereu tots d'acord- els millors. No tant pel dia en que es reben regals sinó per l'expectació que es crea durant les setmanes anteriors: la funció de l'escola, encendre les espelmes de la corona d'advent, fer el pessebre, les manualitats per decorar la classe i la casa, la preparació del viatge a França...
Suposo que és justament el que tots anhelem quan ja d'adults intentem recrear aquest ambient. Si bé pot no servir-nos a nosaltres, ajudem als infants a formar les imatges que de grans recordaran.

exàmens i Safo

Més que exàmens són treballs examinatoris. Divendres haig d'entregar el primer i el dia 3 de gener el segon. Si els aprovo, només em quedarà una assignatura obligatòria ("anglès acadèmic") i la memòria del màster: un treball sobre un tema concret que jo trio i sobre el qual haig d'investigar.
Avui, aprofitant que m'haig de concentrar en l'entrega de divendres, us vull parlar d'una autora que fins fa dos mesos -ho admeto- no tenia ni la més remota idea que existia. Es tracta de Safo (en anglès Sappho) que va viure a l'illa de Lesbos (Grècia) al s.XVII a.c.. Una poetissa l'obra de la qual es conserva només en petits fragments (l'últim es va trobar l'any 2004 a Colònia) o en referències fetes per altres autors. Els versos (alguns quasi poemes complerts) són d'una actualitat sorprenent. La majoria parlen d'amor i les imatges que evoquen són molt colpidores, com quan descriu les reaccions del cos davant la persona amada:
[...]
car quan et miro un instant, ja no m'és possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se'm trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l'herba
i em sento que estic a punt
de morir*

Són poques les dones que els historiadors han deixat tenir un lloc en la literatura occidental. I curiosament, molt sovint, la seva fama vé condicionada per algun altre fet, a part del valor de la seva obra. En aquest cas, el que fa especial a Safo és que tot sembla indicar que era lesbiana (la denominació es deu precisament a ella), entre d'altres coses perque els seus versos d'amor es dirigeixen a dones. S'ha especulat molt sobre aquest tema i depenent de l'època, els crítics l'han encasellat en un o altre cantó de les possibles orientacions sexuals. Seria massa llarg posar-me a explicar les diferents teories, però la pregunta clau que ens hauríem de fer és: importa?

*traducció de M.R. Llabrés Ripoll (Ed. la Magrana)

Gangues

Dissabte tenim el sopar del Nobel que fem cada any juntament amb tres parelles més. La idea és que a part d'un bon àpat, i de la presentació dels premiats (els reals, a cadascú li toca fer un resum de l'obra, autor o investigació que ha motivat el premi) l'ambient sigui el més festiu possible. Per això les dones hem d'anar amb vestit llarg i els homes amb americana i pantalons foscos (no cal que duguin frac perquè surt una mica car). Com que els temps dels casaments d'amics i familiars ja han passat, tots els vestits llargs que servidora guardava a l'armari ja s'han aprofitat per les anteriors ocasions, de manera que n'havia d'obtenir un de nou. L'any passat me'l va deixar una amiga però aquest any he anat a una botiga de segona mà (i les altres tres dones també ho han fet).
Ahir vaig anar a unes quantes del centre d'Estocolm però eren caríssimes: vestits de marca o fets a mida que no baixaven de 60 euros.
Però avui he anat a una d'aquestes botigues on els productes vénen de donacions i on els guanys es destinen a gent més necessitada. Estava entre dos: un que valia 35 euros i que era més classicón (amb tul sota la faldilla) i el que finalment m'he quedat, que per la forma també és força clàssic però una mica més dels 70 o 80, i que només costava 9 euros i em quedava que ni pintat! A la foto no s'aprecia massa però és de color verd i la tela és brillant. El que veieu és l'escot del darrera.
A més, he trobat una caseta de nines i un bolso per 3 euros cada cosa.
En època de crisi, recomano a tothom anar a fer un tomb per aquest tipus de botiga, es poden trobar moltes gangues i fa gust pensar que es reaprofita quelcom que si no potser acabaria a les escombraries.

Wertgonya

Com diu l'Iu Forn (avui a l'Ara), el cognom Wert permet molts jocs de paraules. El més extès en les últimes hores és el de "wertgonya" i "wertgüenza", però el "wertedero" o "werteatupueblo" tampoc estan malament. Ni tan sols entraré a analitzar el contingut de la LOCME a nivell general (patètic des del punt de vista pedagògic), sinó que em concentraré en el tema que més ens afecta, que ja us l'imagineu. Com piulava el Toni Soler ahir: la realitat ha superat la ficció i els del Polònia ténen feina.
Tinc una amiga madrilenya que ja fa temps em va dir que considerava injust que els espanyols que vivien en Comunitats Autònomes on només es parlava castellà no tinguessin dret a aprendre alguna altra llengua de les oficials a l'Estat Espanyol. Ahir quan li vaig comentar el tema de la nova llei (no se n'havia enterat, viu aquí a Estocolm) va tornar a insistir en com li semblava de trist que enlloc de proposar que tot espanyol tingui la possibilitat de triar com a optativa el català, el gallec o l'euskera, ara resulti que a sobre fins i tot a Catalunya s'intenta eliminar. Fins i tot, deia podria ser la manera d'unir als espanyols. Tal i com li vaig fer saber, lamentablement no crec que sigui la línia que la majoria dels "espanyols" vulguin en la reforma escolar. Avui he escoltat la consellera en funcions I. Rigau que es veu que havia proposat diverses vegades que en tot l'Estat els nens haguessin d'apendre un poema en les 4 llengües oficials i que mai li van fotre ni cas, fins i tot es va sentir algun comentari "solo faltaría eso".
Pels espanyols (i per d'altres nacions històricament colonitzadores i prepotents) hi ha llengües i llengües. N'hi ha de primera categoria i n'hi ha de segona. No veuen l'aprenentatge de llengües com un enriquiment personal sinó com una arma més dins la guerra bruta d'unificació de l'estat. Així els va: un embaixador a Londres que no sap parlar anglès, un president d'Estat que tampoc, i suposo que si anem mirant les llistes de tots els impresentables, els que coneixen alguna altra llengua a part del castellà es conten amb els dits d'una mà (excepte l'Aznar, que parla català en la intimitat, ho recordeu?).
A Suècia, on hi va haver una política represiva contra la nació lapona/sami (que parlen una llengua totalment diferent a la sueca -podríem fer un símil entre euskera i català-) fins els anys 70, o contra la comunitat gitana (romani, que també parla una altra llengua), es van adonar del seu error. Ara hi ha escoles només en la llengua sami (a Lapònia) i els gitanos també tenen dret a l'escolarització en la seva llengua, si bé són molts menys i més dispersats per tot el territori.
Però això no és tot, ja ho he dit altres vegades però ho torno a repetir: els alumnes que a casa parlen una altra llengua diferent del suec tenen dret a una hora setmanal de classes en aquesta llengua. Això sí, a la comarca hi ha d'haver un mínim de 5 nens que vulguin les classes. En el nostre cas, lamentablement, som els únics a voler-les en català, de manera que la meva filla gran reb classes de castellà. Ho veig de manera positiva: a casa es parla suec i català i amb nou anys, apren anglès i castellà a l'escola. Als 12 anys haurà de triar una segona llengua extrangera. Acabarà l'ensenyament obligatori amb el coneixement (en diferents nivells) de 5 llengües. Qui estarà més preparat a nivell d'idiomes? Un espanyolet de Madrid o una sueca d'Estocolm? Vosaltres mateixos.
Ah! I tampoc ens equivoquem: aprendre espanyol pels catalans també és molt important, com aprendre anglès, francès o xinès. Que també conec gent (sobretot de poble) que té un castellà que fot pena (per no parlar de qualsevol altra llengua que no sigui el català).
Espero que cap de vosaltres tingués plans de venir a passar el pont a Estocolm perquè amb "la que està queient" (de neu!) han cancel.lat tots els vols. Avui no vaig al gimnàs, agafo la pala!

Llibres electrònics

Tornem a tenir problemes amb la línia de telèfon fixe i conseqüentment amb l'ADSL. Ho vam reportar divendres i de moment encara no s'ha solucionat. Diuen que poden trigar fins a tres dies feiners, després parlaran d'eficiència sueca però a nivell d'atenció al client són un zero a l'esquerra! L'última vegada vam estar setmana i mitja sense telèfon, ni Internet, ni TV. Ja veurem quan triguen aquest cop. Per la finestra he vist que un operari havia pujat al pal dels cables del carrer, però després ha girat cua...
De moment, endollo l'Iphone a l'ordinador per poder navegar.
Sobre el que volia parlar avui és sobre els e-books o llibres electrònics perquè estava pensant comprar-me un e-reader. Sobretot per no haver d'esperar els enviaments per correu (i el que aquests costen), tot i que posats a triar prefereixo tenir un llibre de paper a les mans que un dispositiu electrònic (més). Sembla que seria una de les solucions més adients per tots aquells que som fora de l'Estat espanyol on no és gens fàcil (per no dir impossible) trobar llibres en català i on els que es poden comprar en castellà són només els "best sellers" o els que fan llegir a les Universitats. Doncs no, m'he quedat amb un pam de nas. Resulta que per qüestions de restriccions d'algunes editorials des de Suècia no puc comprar, per exemple, El silenci dels telers de l'Assumpte Montellà, l'Eneida de Virgili ni Memòria d'uns ulls pintats d'en Llach, per citar-ne alguns. En canvi, sí que he pogut adquirir La divina comedia de Dante (en castellà). És a dir, que si em compro un e-reader, hauré de comprar tots els llibres en català quan sigui a Bcn per endur-me'ls cap a Estocolm, la qual cosa no canvia massa del que he fet fins ara, excepte pel què fa al pes que puc dur a la maleta.
Sincerament, no ho entenc. Si som dins la UE on en teoria hi ha lliure mercat i lliure competència, perquè no puc comprar llibres electrònics en català però sí que ho puc fer si són en paper (per correu)? Algú m'ho pot explicar? Ho trobo un desaprofitament total d'una molt bon eina que tenim a l'abast i que podria portar la nostra cultura encara a més llocs del món sense que ens hi haguem de deixar la setmanada.

Ja és aquí!

Ara sí que ja es pot dir que som a l'hivern pròpiament dit perquè des de dimecres a la nit que està nevant, i com que tenim graus negatius, la neu es queda. Les nenes encantades de la vida, sempre és divertit les primeres setmanes. Nosaltres contents perquè el paisatge està molt bonic i perquè el blanc de la neu aporta lluminositat a aquest període tan fosc de l'any. Com als infants, al principi ens fa molta gràcia i tothom vol un Nadal enfarinat, per tant la neu és benvinguda. I com cada any, quan ja faci quatre mesos que tenim el mateix espectacle a contemplar, n'estarem fins a cert lloc, però de moment, carpe diem i gaudim el present. Bon cap de setmana!

L'endemà

M'hagués agradat fer un post molt optimista. M'hagués agradat poder dir que els de Madrid ja podien anar posant-se les piles per reconèixer-nos com a nou estat d'Europa, que em feia goig poder proclamar als quatre vents que em sentia orgullosa de la gent del meu país.
Però no puc perquè la sensació que tinc és una barreja d'alegria i decepció. Estic contenta perquè ERC ha guanyat molts vots i perquè juntament amb CIU sumem majoria per la independència, però no és una majoria aclaparadora. A la vegada, estic decebuda perque vist el resultat obtingut per C's i PP, vol dir que a Catalunya encara hi viu massa gent feixista i espanyolista.
El PSC fa pena. Si no creen un nou partit independent del PSOE, estan destinats al fracàs.
I allà penjat, queda ICV que no acabem de saber què hi pinta... Sí, estan a favor del "dret a decidir" però cap a quin costat?
El que està clar és que la campanya de la por ha funcionat. Lamentablement encara hi ha molta gent que es creu el missatge amb el que va estar perforant-nos el cervell l'Alicia. Potser hagués sigut bo fer una contra-campanya més concreta, rebatint les tonteries que es deien en aquells anuncis: "des de que Catalunya és independent, no cobro la pensió", "Catalunya quedarà fora de la UE", etc.
A la premsa sueca surt com a guanyador el sector independentista, com en la britànica i altres europees. A la premsa espanyola es veu que es reflexa el contrari, la qual cosa només evidencia un cop més com n'estan d'allunyats de la resta del mon.
En definitiva, hi ha molta feina per fer: que ningú desesperi, és ara que ens hem d'aixecar amb més força, convèncer tots els indecisos durant la campanya pre-referèndum. No deixar que els del PP i altres indesitjables se surtin amb la seva. També cal fer política (i tertúlies) sobre altres temes abans de que la gent comenci a cansar-se de sentir constantment el mateix.

Sortim a la premsa! (II)

Ves per on, part del que ahir comentava en aquest blog es reflexa en el diari suec de més tirada avui. La portada, com podeu veure, assenyala parts d'Europa que volen ser nou Estat. El titular: "Els nous països d'Europa si ells mateixos poden decidir". A l'interior i en doble pàgina, més detalls de cada territori. Però, ai-làs!, què transmet la notícia? Que tots aquests territoris es volen "independitzar" per qüestions econòmiques. Que és la crisi la que ha fet sorgir aquests moviments nacionalistes (!). Si bé mencionen que tant Catalunya com Flandes i Euskadi tenen llengua pròpia, sobre el que més ènfasi es fa és sobre el descontentament de la gent que pensa que han de pagar per territoris més pobres. Jo no vull donar una imatge de que som uns egoïstes o tacanyos, sobretot aquí a Suècia, un dels països que més paga a la UE i que menys rep.
Però vaja, tot ressò és bo, tot el que faci que la gent adquireixi nous coneixements sobre la realitat de molts pobles europeus és benvingut. Per exemple, m'agrada que la foto de la mani conté un missatge ben clar: "Catalonia is not Spain",  (i afirma que hi van assistir 1500000 participants) i diu que Rajoy "amenaça amb bloquejar l'adhesió de Catalunya a la UE per sempre més". M'agrada perquè és bo que quedi ben retratat a ulls dels europeus.

A la pàgina següent hi ha un article sobre el Barça: "El futbol uneix els catalans", tot i que precisa que també hi ha un altre equip a la lliga espanyola provinent de Bcn, l'Espanyol. Es fa esment, també, del problema que surgeix en cas que Catalunya s'independitzi: a quina lliga jugaria el Barça?

reflexió prèvia al 25-N

Aquests dies intento seguir el debat polític català amb més interès que mai, perque si bé no podré exercir el meu dret de vot, hi ha hagut una ànima caritativa i abstencionista que s'ha ofert a fer-ho en nom meu.
Haig de dir que estic força decebuda, tot i la "onada independentista" present a Catalunya. Per una simple raó: els que defensen la independència ho fan principalment per motius econòmics o almenys és amb el que s'emparen per defensar la seva posició i per -no ens enganyem- guanyar vots.
En un estat del benestar la redistribució tributària és una necessitat: els que guanyen més paguen més per compensar els que guanyen menys i poder-los donar un suport sense el qual per exemple, no podrien costejar-se l'assistència mèdica, l'educació o la vivenda. Un pot estar més o menys d'acord amb aquest sistema, però és el que preval en els països membres de la UE. El problema espanyol radica en que la redistribució de les rendes s'ha fet d'una manera injusta (sobretot per la diferència respecte als territoris forals) i poc intel.ligent. D'acord. Fins aquí, entenc i comparteixo el malestar de molts catalans. Ara bé, no acabo d'entendre on eren tots aquests idependentistes (que ara surten de sota les pedres) quan les vaques eren grosses. Tampoc crec que s'hagin parat a reflexionar que en el cas de que Catalunya sigui el nou estat d'Europa, també hi haurà una redistribució tributària i potser gent de, posem per cas Girona, haurà de pagar per fer una carretera a, per exemple, el Baix Camp.
Potser ni tan sols han pensat que dins d'Europa també hi ha països que paguen més que altres i els seus diners ajuden als membres menys "afavorits" (ara Catalunya n'és beneficiària, potser demà serà de les del primer grup).
Per a mi la qüestió d'independència va molt més enllà del motiu econòmic, és una qüestió d'identitat. És poder anar pel món amb un passaport català i sentir-me'n orgullosa, poder dir que sóc de Barcelona sense que la gent m'hagi de dir "ah, espanyola!", és poder promoure una llengua que m'estimo, que els seus escriptors es coneguin arreu (més que ara, almenys), que la selecció de futbol del meu país pugui guanyar un mundial i alegrar-me'n, que Catalunya sigui una democràcia moderna sense monarquia ni corrupció, que sigui un país que inverteix pel futur dels seus ciutadans. És en fi, un projecte de nació amb el "seny" dels que ara tants se n'omplen la boca. Crec que és aquí on hem d'anar a parar i no limitar-nos a mirar-nos la butxaca ni el melic, i en aquest sentit no acabo de trobar cap partit que s'acabi d'amotllar al que jo vull, si bé n'hi ha algun que s'hi acosta.
Voldria que en aquests dos dies de campanya electoral que queden, algú posés més ènfasi en aquests altres aspectes i miressim una mica més lluny. Com diu l'amic Isern hi ha molta feina per fer!

El Convidat VIII (2a temporada)

Tot i que des del programa de la Neus Català no he fet cap comentari, he anat veient tots els capítols. No he comentat res perquè no hi ha hagut cap aspecte que em motivés a escriure un post. Estaven bé i eren distrets, interessantss però poc provocadors. La tendència es va trencar amb el programa de dilluns, que em va fer aixecar de la cadira per anar a buscar paper i llapis per anar anotant irritacions vàries.
El més enervant va ser veure l'auto-deïficació del Barraquer, segurament també atiada per una gran part de la resta dels mortals. La seva "consulta circular", la bareta d'orquestra quan escolta música, el pis dins la clínica, la posició en la que seu, la taula que gira perquè ell no s'hagi de bellugar, identificar el seu món aïllat amb el "cel"..., tot són mostres d'una personalitat  digna d'anàlisi psiquiàtric. Però la gota que fa vessar el got és la frase conclusiva després de parlar sobre la seva bona voluntat d'ajudar als desafavorits -que ell tria-, donant-los atenció gratuïta: "disfruto ajudant i llavors m'estimen". Només li faltava canviar l'"estimen" per "idolatren".
Tal i com vaig dir sobre el programa amb en Dexeus, no suporto que es tracti als metges com déus. Sí, fan una feina important, no dic que no. Però també hi ha altres professions molt lloables i que no es mitifiquen. Però a més a més, el coneixement no s'hereda genèticament. Per tant, el fet de que el teu pare o mare siguin bons metges no implica que tu també ho siguis. Probablement reps la influència de triar una professió si veus que al teu progenitor li ha anat bé i és feliç amb el que fa, però sempre m'ha fet cert repèl veure aquestes generacions de metges (o advocats, o músics) que per portar un cognom sembla que hagin de ser millors que altres. I curiosament, sempre passa en el sector privat.
El meu pare (metge també) mai va voler treballar en el sector privat -tot i que li ho van oferir en més d'una ocasió- perquè deia que tothom tenia dret a una bona atenció mèdica. Quan el que jo volia eren jerseis de marca (per sort no va durar massa el període) no entenia la seva posició: perquè no anar a un lloc on podia guanyar més? Ara admiro que tingués aquesta enteresa. A més a més, vaig aprendre de ben petita que els hospitals on millor maquinària i professionals hi havia, eren justament els públics i que les clíniques privades l'únic que poden oferir és un servei d'hosteleria que no es podria mantenir amb diner públic.
Hi van haver dos moments de "dejà vu" (respecte al Dexeus): un -i el més trist- que la filla del Dr. parlés en castellà. L'altre, veure -de resquitllada- l'uniforme de la criada, que anant bé també deu dur còfia.
Altres aspectes que em van causar antipatia envers el protagonista:
- "Quan la gent es desmadra, s'ha de posar ordre" (diu el Barraquer, parlant de política)
- Parlant de religió: "no m'agraden les misses modernes on es toquen guitarres"
- Les fotos de reis i papes i l'amistat amb Samaranch (la foto amb el Franco no es va veure, però segur que la té)
- L'opul.lència en general
- La dona operada de cirugia estètica
Un moment més d'irritació: quan l'Om li pregunta "és compatible donar els òrgans amb anar al cel"? Sense comentaris.
Finalment, els aspectes positius:
- que el fill parlés en català, a diferència de la filla.
- estic d'acord amb que hi ha molta gent que no aprecia el que és gratuït i que no aniria malament fer pagar una mica als pacients de sanitat pública.
- no ens ha d'importar el que els demés pensin de nosaltres
Dubto molt que a la clínica Barraquer es facin operacions que no es puguin fer en la sanitat pública. Això sí, tal i com el Dr. diu, potser quan pagues, ho aprecies més... Però recordeu, si esteu en la cua de la Seguretat Social i no us podeu permetre una clínica privada, sempre podeu anar a demanar misericòrdia al déu de l'oftalmologia.

Caca en dues llengües minoritàries

Ens ha passat una cosa ben curiosa... Vam anar a la biblioteca i l'Elna va triar un llibre sobre un dels seus temes preferits. El títol: BAJS, que vol dir "caca".
Fins aquí, tret de l'anècdota escatològica que potser alguns trobaran singular, res d'anormal.
Al vespre, obrim el llibre i a la primera pàgina ens trobem un text en català (vegeu foto de l'esquerra). Vaig haver de tornar a mirar la tapa del llibre...: era en suec. De fet, de llibres en català a la nostra biblioteca no n'hi ha (en castellà sí). Què fort! La següent plana era en suec, però tant la tercera com la cinquena tornaven a ser en català! Lamentablement, es va acabar aquí. És a dir, no és que fos un llibre per nens bilingües de català-suec on s'intercalaven les pàgines en ambdues llengües. És evident que era un error d'edició perquè a més, la primera pàgina (la catalana) és en realitat la número 51 del llibre (en suec a la foto de la dreta).
Però no em digueu que no és casualitat! Per una banda, que s'ajuntin pàgines de dues llengües minoritàries i per l'altra que coincideixi que és a la nostra biblioteca i que l'agafi una nena catasueca que entén els dos idiomes!
Serà que a l'imprenta agrupen les edicions-impressions segons la quantitat de gent que parla la llengua en la que s'edita el llibre? O és que pels xinesos (el llibre es va imprimir a Xina) el català i el suec són iguals? Les dues versions són traduccions de l'original anglès, per cert.

ciència, igualtat, menjar i Ipads al Congrés

Després de tants dies sense escriure al bloc, toca miscel.lània de comentaris, tots fruit de la lectura de premsa o audició de ràdio.
Pel mateix ordre en què he escrit les paraules del títol us en faré cinc cèntims.
Ahir al Cosmocaixa Peter Higgs va fer de conferenciant i una de les coses que va dir va ser que s'hauria d'invertir en investigació per tal de millorar l'economia del país. Totalment d'acord (ja ho sabeu si heu llegit el post sobre Eurovegas i similars) i ademés afegiria que només en el camp de les Ciències Naturals sinó també en el d'Humanitats. Espero que els polítics facin cas al Sr. Higgs.
Cada dos anys l'Institut d'Estadística suec presenta els resultats sobre la igualtat entre homes i dones. De moment, no s'ha aconseguit tot i que anem per bon camí: els homes han augmentat el seu temps en les tasques domèstiques i dediquen ara 2,5 hores al dia (les dones 3,5). En quant a la baixa per maternitat/paternitat (ja sabeu que aquí és de poc més d'un any, compartible entre mare i pare), les dones n'agafen el 76% i els homes, per tant, el 24%. Els ingressos salarials de les dones són inferiors als dels homes, en totes les edats.
Cada dia es llencen molts i molts quilos de menjar, tant a les cases com en els supermercats. Vaig escoltar a la ràdio que algunes poblacions catalanes han iniciat una cooperació entre les botigues i l'ajuntament per tal de repartir el menjar que té data de "consumir preferentment" i que ja no es pot vendre, entre la gent que ho necessita. Evidentment, el menjar ha d'estar en bon estat. Aquí ara se'n comença a parlar, sobretot arrel d'una notícia que ensenyava una dona a Copenague que surt cada vespre "a la caça" de menjar en els contenidors de fora els supermercats. No tant per necessitat sinó per consciència política. Em sembla que va ser l'any 2002 que vaig veure una pel.lícula documental francesa al cinema Verdi (no en recordo el títol, la directora era una dona) en la que es parlava d'aquest tema i del fet de recollir fruita, verdura i altres a casa els pagesos. Interessant i per fer pensar.
Per últim, expressar la meva condemna sobre el tema dels Ipads "perduts" pels diputats espanyols. Fa ferum. Més aviat sembla que se l'han quedat a casa per ús propi i han dit que l'han perdut perque els en donin un de nou. He sentit que són 30 (!) els diputats que han perdut i se'ls ha tornat a donar l'Ipad. Ara resulta que s'ha acabat el "cupo" i ja no en donaran més. Sense comentaris.

Primera gebrada

Cap de setmana de fred. La nevada de dijous es va quedar en no res, però el gebre ja s'aprecia cada matí. Les poques flors que encara volíen negar l'evidència han quedat ben ensopides...

Pedres de Sa Tuna

Recordar la remor del mar al vesrpre, les ones suaus trencant a la cala, arrossegant les pedres arrodonides per tanta carícia, és un dels plaers que em puc permetre de de la llunyania i l'enyor.
Imaginar que m'endinso en l'aigua neta i salada d'un mar tan nostre... o som nosaltres que som seus?
Em captiva evocar els moments d'hores passades buscant les més boniques entre les pedres ratllades i fines al tacte. Tot i que un cop fora de l'aigua perden la meitat del seu encant, portar-ne algunes fortuïtament cap al fred del país que m'acull, m'ajuda a transportar-me –ni que sigui per uns instants– al Mediterrani.
Aviat però, els còdols segrestats quedaran colgats per la neu, ara que les poques fulles de colors càlids s'han estès per tot arreu. I a mi em quedarà el consol de mirar la fotografia ampliada d'un pi esbiaixat pel vent, abocant-se a l'espai que el separa del mar, i al fons, un cel blau de tramuntana.

Els suecs es posen les piles!

Fins ara al vespre no he llegit el diari d'avui. Aquests dies el Tomas és als Emirats Àrabs (o Disneylàndia, com li diu ell) i per tant, vaig molt més de bòlid, però gràcies a un amic que m'ha avisat, llegeixo bones notícies.
Per començar, a l'editorial, foto d'estalades (de Gustau Nacarino) i en el contingut, es parla -a part de la crisi econòmica- d'altres temes pels quals catalans i vascos s'han sentit històricament oprimits. Es dónen dades objectives, noms correctes dels partits, etc.
A la part d'internacional, el periodista especialista en el tema espanyol (amb qui vaig tenir contacte per e-mail quan va sortir el Mas del Polònia en portada), diu quatre veritats ben posades, i una mentida. La mentida és que titlla a Rajoy de "raonable" (:-S).
Les veritats són (traduïdes per mi):
- el titular: "Els polítics a Madrid estan totalment impotents davant els separatistes"
- l'entrada: "Anem a parlar clarament del que els diaris nacionals espanyols no poden escriure: Madrid no pot impedir que el País Vasc i Catalunya s'escindeixin d'Espanya"
- en el contingut: que la branca més conservadora del PP mai donaria el vist-i-plau a Rajoy per una separació pacífica, que els socialistes han vingut ara amb la paraula "federalisme" però que el pas que vé després de l'autonomia actual és l'independentisme, que el boikot que plantegen alguns espanyolistes és ridícul i que com que les carreteres d'entrada a Espanya passen per Catalunya o Euskadi, potser els boicotejats acabarien siguent ells. Per acabar, lloa l'actuació d'en Mas que fins fa quatre dies era un polític aborrit i de cop i volta s'ha posat a dir el que pensa sense embuts.
Si la premsa sueca parla del tema, és que realment, es tracta d'alguna cosa grossa!

Perles de tardor

Tot i que la pluja i el temps grisós no ha parat en els darrers dies, la qual cosa no fa més que confirmar que aviat arriben els dies més... aburrits (?) de l'any, la tardor sempre ens deixa aquestes petites joies de la natura. Aviat, però, totes a terra, o al compost descomposant-se.
Però també, cada dia que passa, és un dia menys perquè arribi la primavera.

A la facultat, vinya verge

al costat de casa, auró

Planta de nabius americà i pulmonària (jardí de casa)

Auró japonès (jardí de casa)

Moixera (jardí de casa)

Ara no recordo el nom (jardí de casa)

la bombolleta sueca

vegeu la notícia senyalada

Recordareu que després de la manifestació de l'11 de setembre comentava el poc ressò que havia tingut la notícia a Suècia. Altres vegades ja he esmentat la baixa qualitat de les notícies internacionals a la premsa d'aquí, ep! excepte tot el que té a veure (directa o indirectament) amb EUA.
Avui, sento en Basté dient que tots els diaris catalans porten en portada la foto de Cameron i Salmond donant-se la mà, pactant sobre el referèndum escocès per l'autodeterminació, mentre els diaris espanyols no en diuen pràcticament res. En efecte, vaig a la pàgina d'El País, l'únic diari espanyol amb cara i ulls i veig un petit link (he hagut de fer un "ctrl + f" per trobar-lo) on un cop pitjat, es pot llegir sobre el tema. La notícia, exposada de manera molt objectiva, inclou la següent frase, al meu entendre totalment correcta: El talante, no la historia, es lo que de verdad diferencia el debate sobre la cuestión nacional en España y en Reino Unido.
Deixant la premsa espanyola a banda, la sueca també portava una mini-notícia, en les seves tres planes d'Internacional. La resta, i com ja fa vàries setmanes, era en gran part, segrestada per les eleccions a Estats Units.
L'altre gran notícia del dia -aquí a Estocolm- i que demostra la bombolleta en la que viuen els suecs, és que gràcies a un debat que va començar ahir, els pares i alumnes de les escoles municipals d'Estocolm han conseguit que no es tregui la mantega dels menjadors. En els àpats suecs és normal untar el pa amb mantega i (a casa) posar-hi també formatge. S'havia volgut substituir per margarina però sembla ser que no és tan sana com la mantega, de manera que a partir d'ara els nens podran triar entre les dues alternatives.  No cal dir que el servei de menjador a les escoles municipals és totalment subvencionat amb diner públic i els pares no han de pagar res extra. Mentre a Catalunya es discuteix sobre les fiambreres i els monitors de menjador, aquí el problema està entre la margarina i la mantega... És com allò que comenten que va dir Marie Antoinette quan van informar-la que el poble protestava perquè no tenien pa per menjar: "Mais s'ils n'ont pas de pain, qu'ils mangent de la brioche". Cadascú dins la seva bombolleta...

London calling

L'últim viatge d'aquesta tardor ha estat un cap de setmana a Londres amb unes amigues. Dos dies intensos passejant per llocs que no són els més típics ni turístics. Totes hi havíem estat abans i per tant, no calia. Erem en un hotel d'Eastend (recordeu "Gent del barri"?), molt bé de preu, net, ampli, un minut fins la parada de metro encara en la zona 1, en definitiva, totalment recomenable ("city hotel"). La zona està basicament poblada per gent d'origen paquistanès, indi i de Bangladesh, tot i que als vespres s'omple de joves de tot arreu que tenen ganes de gresca. Hi ha hagut bastantes compres o més ben dit, moltes visites a botigues i mercats, i una mica de compres. Quan vius en un pais en que l'oferta bàsicament es limita a 3 o 4 cadenes de roba o a botigues amb preus exorbitants, s'agraeeix anar a llocs on es poden trobar coses molt diferents, originals, artesanals i a preus accessibles. També vam tenir molta sort amb el temps perquè no ens va ploure gens i fins i tot ahir vam tenir un dia amb sol i sense ni un núvol.
Com que les altres tres volíen tan sí com no menjar "fish and chips" -perquè erem a Londres, i "s'ha de fer" (?)- vaig haver de tornar a provar aquest horror de gastronomia. La resta va ser indi i italià. Ahir abans d'agafar l'avió, un "afternoon tea" que per mi no val ni molt menys el que et fan pagar.

La gent del carrer, però, sempre molt amable i disposada a ajudar quan els demanes indicacions. També m'he quedat parada de la quantitat de gent que tenen treballant en el transport públic: persones que només hi són per informar als passatgers, comprovar que ningú es queda enganxat a la porta del vagó o simplement ajudant a comprar els bitllets a les màquines.
Avui, hauria de llegir un munt de textos però tinc el cap súper espès, després d'haver dormit poc i a deshores. Ahir no vaig arribar a casa fins les 02:30h, un pal, però és el que té volar barato!
Ara ja, no hi haurà cap avió fins que sigui hora d'anar cap a Bcn durant les vacances de Nadal.

El Convidat III (3a temporada)

No sé d'on va sorgir el meu interès per la segona guerra mundial, però recordo que va començar quan anava a 8è d'EGB i vaig començar a triara la biblioteca de l'escola, novel.les relacionades amb el tema. Em fascinava tot l'aspecte romàntic de la Resistència, m'agradava llegir sobre la visió d'alguns infants que vivien en aquella època, fossin anglesos, alemanys o francesos. Els diumenges era obligat mirar "Tenko" (sèrie de la BBC que feien a TV3, ambientada en un camp de presoneres a Japó), que en un principi m'havia estat vetada pels pares. Després van venir pel.lícules, no tan bèl.liques com ambientades en l'època i protagonitzades per civils.
Un parell d'anys més tard, amb ànsies de documentar-me, vaig demanar per St. Jordi el llibre que tenia clissat a ca l'amic Grau: Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig.  Va ser llegint-lo que em vaig assebentar de qui era Neus Català, Francesc Boix i altres catalans que van passar per l'infern alemany d'aquells anys. Per primera vegada vaig llegir testimonis reals, no literaris ni televisius, víctimes que recordàven en converses amb l'escriptora, detalls i moments molt durs d'aquella tortura. Se'm va fer més present que mai la meva indignació envers aquells horrors i la meva admiració cap a aquells catalans que seguien lluitant per uns ideals que encara avui no s'han complert en la seva totalitat.
Per això no em podia perdre el programa de dilluns, al que li dóno molt bona nota, i per vàries raons. Evidentment, per la tria de la seva protagonista però també perquè va ser interessant veure com viuen molts dels nostres avis i el paper que ténen els seus cuidadors, que l'Om es va encarregar d'ensenyar en pocs minuts però contundents. Aquesta vegada l'Albert no em va semblar condescendent i les seves preguntes van fer-se amb tacte, tot i que potser es va burxar una mica massa en, justament, el tema del camp nazi. M'hagués agradat saber una mica més com l'hi va anar la vida a la Neus, després del malson de la guerra (primer la civil i després la mundial). El que em va sobrar (sempre hi ha alguna cosa :-)) va ser l'espera silenciosa on semblava que el Convidat ens tornava a oferir una llagrimeta, que per sort no va aparèixer, per què hagués estat fora de lloc.
Aquest estiu vaig estar a punt de comprar Sota un cel de plom, que recull el testimoni de la Neus, però a última hora em vaig fer enrera perquè no volia llegir coses tristes. Em sembla que tocarà en la pròxima comanda per Internet.
Per cert, altres vegades he criticat que no s'incorporessin més dones al programa i ara mateix m'ha vingut al cap una historiadora que donaria molt de suc (potser per la propera temporada?): Assumpta Montellà, que també ha recollit en uns quants llibres aquest testimoni femení tantes vegades ignorat per la Història.

Quanta ignorància!

Sabeu què és el que més m'agrada de tot el que està passant des del 11/09/2012? Veure com la nostra postura es veu reforçada per gent de pes i reconegut prestigi internacional. Que jo sàpiga, el bàndol dels altres només es recolza en gent realment ignorant, que es val de la xarlatenaria, els prejudicis i l'odi sense fonament per defensar-se o atacar sense cap resultat satisfactori. Que vagin fent, així nosaltres guanyem punts davant el món, mentre ells només queden en evidència.
Mentre el NYTimes ha situat la nostra terra en el mapa d'Europa i la vicepresidenta de la Comissió europea afirma que la UE no preveu que el país que s'independitzi hagi de sortir de la Unió, al Guindos se li'n riuen a la cara (quan diu que Espanya no necessita un rescat), el Vidal Quadras ha de sortir dient que les seves declaracions eren iròniques i el ministre Wert juga a "aviam qui la diu més grossa" empatant amb Fernández Vara.
A les patètiques acusacions provinents de diaris com El Mundo (avui, l'última: els catalans van matar a Jesucrist), o les difamacions provinents de canals com Intereconomía o la Cope,  nosaltres ataquem amb fets, amb xifres a la mà, amb la visió de catedràtics experts, provinents de universitats com Princeton o Columbia i sobretot, amb la tranquil.litat del que sap que té raó. L'últim exemple, el vam veure en una lliçó magistral de Carles Boix al programa Singulars.
Evidentment, pot molt ben ser que m'arribi informació esbiaixada, però el que no he vist per enlloc és que els espanyols que neguen la possibilitat d'autodeterminació d'un poble, disposin d'aquest tipus d'informació i persones per sustentar les seves teories. Amb l'única cosa que s'abalen és la Constitució, que com bé sap tothom és un "moment 22". Nosaltres, a part de defensar la nostra posició, desmuntem els seus subterfugis deixant-los amb el cul enlaire.
I no parlo ni tan sols de independència, sinó del dret d'un poble a escullir pacífica i democràticament sobre el seu futur. Ningú sap del cert quin seria el resultat d'un referèndum per l'autodeterminació. Si tan segurs estan els del PP, PSOE & Co que Catalunya és una part d'Espanya, perquè no ho volen comprovar amb les urnes a la mateixa Catalunya? I si tant ens odien, perquè no ens deixen marxar? Com va dir Camacho (en un tret que als espanyolistes de "la roja" els va sortir per la culata) si algú ha de decidir sobre el futur de Catalunya, hauran de ser els catalans, de la mateixa manera que els saharauis haurien de decidir sobre el Sahara.
I pels que encara no l'hagueu vist...

Sous le ciel de Paris

Aquest any he gaudit d'un dia d'aniversari molt agradable, sota un cel blau i amb el sol de tardor parisenc escalfant-me, en companyia de familia i amics, menjant baguettes i bebent bon vi a Versailles.
Un dia d'Eurodisney que paga la pena només per veure la cara d'il.lusió de les nenes. Amb un dia n'hi ha més que de sobres perquè et passes més hores fent cues que l'estona de l'atracció. El servei de restauració, un desastre!
La resta dels dies els vam dedicar a visitar els llocs més típics: pujar a la Tour Eiffel, passejar pels jardins des Tuilleries, passar davant el Louvre, creuar ponts del Seine, veure Notre Dame i el Sacré Coeur des de fora, sopar a Montmartre i finalment, caminar pels jardins de Versailles.
Realment és una ciutat que mai em cansaria de visitar, m'encanta i ja tinc ganes de tornar-hi.
Però de nou a la realitat sueca, haig d'esmentar que els diaris s'han posat les pil.les i Déu n'hi do el que escriuen sobre Catalunya i Espanya, sempre també esmentant el tema del País Basc i el partit de nova creació Bildu.

M'agrada escoltar la ràdio catalana per estar al dia de l'actualitat, tot i que a la vegada em cansa sentir sempre el mateix: que si tal polític del PP ha dit això, que si l'altre li contesta allò altre, que si la Constitució, que si naps que si cols. Tinc ganes de que arribi ja el dia 25 de novembre i es vagi avançant una mica amb fets i actuacions i no tantes paraules. A més, al mon també passen altres coses, no tot s'ha d'acabar a Catalunya ni a Espanya.
No obstant, aquest matí escoltava la consellera Rigau i haig de dir que m'agrada molt com parla i el que diu. Podria ser una bona candidata per substituir en Mas quan aquest es retiri.

El Convidat 3a temporada (II)

 Sí senyor! Aquesta vegada m'ha encantat! Quasi (només quasi) m'han vingut ganes de que nevés! Probablement he quedat contenta no tant pel programa en sí sinó pel seu protagonista, en Kilian Jornet. No tinc res negatiu a dir, ni sobre l'entrevistat ni sobre l'entrevistador. En Kilian va omplir tot el programa, l'Om quasi ni feia falta (cosa que es comprova quan ni sentim la veu en off resumint el capítol), tot i que les seves preguntes van ser força encertades per encaminar la conversa. Per cert, no se'l veia massa còmode a la muntanya però m'agrada que s'adapti a la manera de viure de la persona que el convida (almenys per unes hores).
El que més em va impactar no va ser la forma física del Kilian, ni el fet que hagi guanyat tantes competicions extremes. El que em va deixar bocabadada va ser la maduresa d'aquest noi de 24 anys, la seva espiritualitat, la seva façon de vivre i de contemplar el món que l'envolta. Algunes de les seves paraules faríem bé de repetir-les de tant en tant: "fracàs és no ser feliç", "és més important utilitzar els diners o les coses materials per conseguir temps que no utilitzar el temps per conseguir coses materials". Pel que explica, és evident que mentre corre arriba al que es podria definir com un estat de meditació i d'auto-coneixement important. I no obstant, no renega de les noves tecnologies, i és molt realista pel que fa a, per exemple, els diners.
Sembla que la seva mare és una persona clau en la formació de la persona del Kilian i es veu quan l'escoltem parlar. És una dona que irradia tranquil.litat, seguretat, i com sabem, que va ensenyar al seu fill l'amor per la muntanya. El contacte constant amb la natura també és indispensable per arribar a comprendre certes coses. Personalment, el considero indispensable i és una de les parts positives que té viure a Suècia: el bosc a peu de porta, les pistes d'esquí de fons a 10 minuts en cotxe, el llac a la cantonada. Els nens creixen aprenent a conviure amb la natura i en molts casos, en condicions climàtiques extremes, com bé sabeu. Se'm fa inimaginable pensar que molts infants a Barcelona surten a jugar a "l'hora del pati" a una terrassa o pati interior de l'eixample, pobrets.
El que em queda després de veure el programa són ganes de córrer, però sense ambicions. Fa dos anys havia conseguit ser força regular però em vaig lesionar i des de llavors no hi he tornat, tot i que sí que he intentat mantenir les passejades, la bici, el ioga... però sempre massa poc.
Envejo aquestes persones -el meu marit n'és una- que no poden viure sense córrer, que fins i tot es lleven ven d'hora al matí per poder-ho fer abans d'anar a treballar. Admeto que no tinc aquesta força de voluntat. Sé, no obstant, que un cop agafes el ritme, ho necessites.
Vull tornar a sentir aquesta necessitat, aquesta sensació de llibertat mentre corro i de satisfacció quan ja he corregut. Espero sentir-me prou inspirada.

El Convidat 3a temporada (I)

Vaig una mica tard, però per fi puc tornar a començar la secció crítica sobre El Convidat. Haig de reconèixer que tinc una mena de sentiment amor-odi amb aquest programa. Mentre friso per escoltar paraules interessants de gent coneguda, per veure com i amb qui viuen, estic pendent de tot allò que no m'està agradant de l'episodi. O potser hauria de dir allò que penso que s'hagués pogut fer diferent. Com suposo que tothom, i com ja saben els que segueixen aquest bloc, hi ha programes que penso que han donat molt de sí i d'altres que no tant. Alguns m'han realment irritat mentre els mirava (així va començar el primer post sobre el tema) mentre d'altres m'han sorprès gratament.
El programa amb Jordi Pujol el vaig trobar senzillament avorrit. Fins i tot el mateix Pujol surt badallant dues vegades (!). Penso que una persona amb la tragectòria vital de l'ex-president, per molt que no es vulgui que parli de política, pot aportar converses més interessants. Em sembla que m'hagués agradat més veure la Ferrussola com a centre del programa que no pas el seu marit, però de nou, aquesta temporada els homes prenen el protagonisme i de 12 capítols, només 3 es dediquen a dones. Però deixo aquest tema, (de moment !) i passo a analitzar el cas concret d'en Pujol.
Com a apunt positiu i novetat d'aquesta temporada (pendent queda per veure si seguirà així) és que l'Om s'ha posat una mica més en segon plànol: ja no el veiem afeitar-se, ni ensenyant tipet, ni fent reflexions sobre el perquè ell no té fills. Bé!
Com que, com ja he dit, el capítol no va tenir massa suc, expresso pocs comentaris i –ho sento– la majoria no gaire positius.
Una qüestió que no és exclusiva de Catalunya o Espanya, si no que s'extén a altres països: per què s'ha de seguir anomenant a un ex-president (del que sigui) president? El fet de que algú hagi estat escullit democràticament per un mandat de 4, 8 o els anys que sigui, no li ha de donar perquè un títol vitalici, penso jo. A Suècia, ningú s'adreça o nombra a un antic polític (hagi estat president, ministre o ambaixador) amb el càrrec que ja no té.
I una mica conseqüència del comentari precedent, perquè ha de seguir un ex-president tenint un cotxe oficial? Qui el paga aquest servei? O potser és cosa de Convergència? No va quedar clar. Això per descomptat, no passa a Suècia, on de fet ni tan sols els diputats tenen xòfer. No sé com deu ser ara amb totes les retallades, però als anys 90, a Catalunya no calia pas ser gaire amunt en l'escala de l'administració pública per disposar d'un cotxe oficial a la porta de casa.
En tot el capítol, el Jordi Pujol anomena a la seva dona "ella" o "aquesta", en cap moment li sento pronunciar el nom de Marta. Ho trobo lleig, la veritat. Això sí, sembla que el matrimoni els va prou bé.
Una diferència en els costums socials entre Suècia i Catalunya és que aquí, quan una persona conversa no va tocant al seu interlocutor. De fet, hi ha una distància espaial que sempre es respecta. A mí m'agrada o m'hi he acostumat. Justament, el que no m'agrada és quan algú que pràcticament no em coneix em vagin donant copets a l'esquena o m'agafi del braç. El Pujol ho fa constantment amb l'Om, i sembla que altres membres de la seva familia també ho han heredat, ho dic per experiència, alguns dels que llegeixien ja saben perquè ho dic.
L'Om intenta durant tot el programa fer que l'ex-president faci una mena de retrospecció de la seva vida, quasi filosòfica. I acaba el capítol amb la seva veu en off dient que ha trobat un Jordi Pujol molt reflexiu. És clar, si no ha parat de fer-li preguntes d'aquest tipus!
La veritat, em sembla que el programa hagués valgut més la pena si s'hagués parlat de política.

Sortim a la premsa!

Abans de marxar cap a la Universitat, no em puc estar d'escriure un petit post.
Una setmana i dos dies després de la manifestació de la diada, DN (el diari principal suec i el que llegim a casa), escriu sobre l'11 de setembre a Barcelona, amb fotografia fins i tot a primera plana. El més bo, però, és que a la foto hi surt el Mas del Polònia! Mireu, mireu (cliqueu a la foto per ampliar-la, si no ho veieu bé).


A la part de notícies internacionals, doble pàgina amb el titular "els nacionalistes amb el vent a favor poden dibuixar de nou tot el mapa". El contingut, però, ja és un mica més confús. El periodista Nathan Schachar, que és el que acostuma a escriure sobre temes tant d' Espanya com d'Israel i Palestina, fa una mena de poti-poti parlant també del País Basc, Navarra, Galicia, València, Balears i Canàries. També treu el tema de si el Barça es quedaria a la lliga espanyola. Bàsicament fa un resum de números (habitants, PNB i deutes) i mini-història de cada "regió".
Tot és bastant correcte, excepte la nota a peu d'una foto d'un manifestant (no el Mas, un altre) que diu "mils de persones es van manifestar a Barcelona la setmana passada, a favor de la independència".
Com sempre que escriuen els diaris sobre notícies que una mateixa coneix, em pregunto quanta part del que llegim a la premsa és cert i quanta part -conscient o inconscient- és manipulat o deformat.

Independentisme noruec

Mal em dolgui reconèixer-ho, llegir en anglès pensaments hermenèutics d'autors clàssics alemanys de nom impronunciable -vegis Shcleiermacher-, és un pal, per no dir una paraula més forta. Després, tocarà la no més fàcil tasca de comentar la lectura en suec, amb professor i companys del curs...
M'ha agradat molt llegir les vostres reaccions al meu anterior post, tant dels coneguts com dels anònims i els nouvinguts. Com també em va agradar l'empenta del president Mas que va demostrar a Madrid.
Respecte a la temàtica independentista, només volia fer un petit afegitó perquè en els incontables debats s'ha tret sovint l'exemple de l'independentisme noruec respecte de Suècia. Cada nació té la seva història i les comparacions sempre són odioses, malgrat a vegades ens puguin servir per tirar cap a un costat o l'altre. En aquest cas, us volia fer alguns aclariments, perquè no anem pel món simplificant els fets històrics a benefici nostre.
Primer: Noruega i Suècia van signar -després d'unes setmanes de guerra- l'any 1814 un acord d'unió -que no de submissió- en el que s'establia que el rei suec seria a partir de llavors el monarca d'ambdós països. Noruega no va deixar mai d'anomenar-se així i als seus habitants no se'ls va imposar cap llengua extranya, ni tan sols un sistema fiscal administrat des de Suècia. L'únic àmbit en el que van perdre autonomia va ser en la monarquia i en els afers de política extrangera.
Cap a finals de s.XIX els noruecs ja en començaven a estar farts de no poder tenir el seus propis consulats i control de les seves exportacions. De manera que al 1905 es van declarar "independents" de Suècia, amb el risc d'haver de tornar a combatre amb el país veí. No obstant, rei suec i govern noruec es van reunir per arribar a un acord pacífic i Noruega gaudeix des de llavors de la seva independència, amb el parèntesi de la 2a guerra mundial on va ser ocupada pels nazis (ocupació sobre la qual els suecs, tot i que més aviat ho amaguen, en van fer els ulls grossos quan no la van fins i tot "facilitar").
Segon: un altre aspecte molt important a tenir en compte és que en el moment en que Noruega es declarava independent, encara no s'havia trobat el petroli que a partir dels anys 70 van començar a explotar en aquest país nòrdic, en gran part, l'origen de la seva riquesa i la no pertanyença a la UE. Si al 1905 hi hagués hagut una "vaca" d'aquestes característiques, dubto molt que Suècia l'hagués deixat escapar tan fàcilment.
Per cert, ahir el diari sí que portava una foto i notícia redactada per corresponsal sobre la manifestació a Moscú contra el govern de Putin. Segons xifres dels organitzadors, es van manifestar 150 000 persones. És a dir, 1 350 000 menys que a Barcelona.
PD: La carta no me la van publicar.

Diada, mitjans informatius, ressò internacional

Avui tinc un doble sentiment paradoxal. D'una banda, estic molt contenta de veure com els catalans es van unir ahir per una causa comuna que des de la distància, com sabeu, recolzo totalment. Em va emocionar veure tota aquella gentada, les fotos dels amics i familiars participant de la manifestació. Vaig estar seguint la jornada per la ràdio, les estones que vaig poder, i per TV3 a l'Ipad les estones que el directe no deixava de funcionar (que malhauradament eren moltes). Ara només desitjo que això no es quedi en l'anècdota, en el debat radio-televisiu o les fotos emmagatzemades als mòbils. Espero de tot cor que la cosa segueixi endavant.
Per altra banda estic emprenyada amb els mitjans informatius suecs. El dia 10 vaig contactar DN (el diari de més tirada) i la televisió sueca per fer-los saber el que es preparava el dia 11. Ahir vaig tornar-ho a recordar al diari. A les notícies de les 21h, esperava impacient que es digués alguna cosa, però RES, ni una trista menció. D'acord, ahir va ser un dia important a nivell de notícies sueques perquè dos periodistes d'aquí que havien estat més de 400 dies empresonats a Etiopia, per fi podien tornar a casa. Aquest tema va ocupar la meitat del temps del telenotícies. En quant a l'esfera internacional, es va parlar (com no!) de l'aniversari de l'atemptat a NY i, (ara ve el més bo) sobre un reportatge sobre les dones egípcies que se senten agredides verbalment pels homes egipcis. Sembla ser que des de la revolució, els homes es dediquen a piropejar i dir obcenitats més freqüentment del que ho feien abans. Amb tots els respectes per les egipcies, no considero que sigui una notícia fresca ni especialment interessant.
De Catalunya, INGENTING (que vol dir res)! Ja em perdonaran, però que 1,5 mil.lions de persones es manifestin en un país europeu, destí turístic preferit dels suecs, em sembla una dada prou rellevant per, com a mínim, esmentar-la. Només cal donar un cop d'ull a les portades d'altres països amb molt més pes internacional que Suècia, per adonar-se del ressò que sortosament va tenir la manifestació.
Aquest matí sí, al diari, en una trista mini-nota de l'agència TT, ens feien saber que més d'un mil.lió de persones es van manifestar per demanar la independència de Catalunya, com a causa de la crisi econòmica que pateix Espanya (res de pròpia llengua, pròpia cultura, etc.). Vegeu la foto: la notícia de baix de tot a mà esquerra. *La notícia gran parla d'una metge somalí que fa una obra admirable al seu país.
Mitjançant RAC1, em vaig assebentar que una diputada sueca (del partit dels verds), Bodil Ceballos, casada amb un català i que va viure a Catalunya durant el anys 80, plantejarà al Parlament la qüestió de quina posició adoptaria Suècia en cas de que Catalunya esdevingués un nou Estat europeu. Per molt que em dolgui, dubto que mediàticament se'n faci ressò.
Quan Kosovo, Montenegro o Macedònia van tenir els seus processos d'independència, se'n va parlar molt. Probablement perquè hi ha molts immigrants d'aquests països que viuen des de fa temps a Suècia i per tot el què va comportar la guerra dels Balcans a nivell periodístic.
Barcelona és molt bonica, Espanya és un país amb platges fantàstiques, sol, menjar i beure barato, on a part de la crisi, no hi passa massa més cosa. Aquesta és la idea que en tenen els suecs i no serà fàcil canviar-la si els mitjans informatius segueixen amb els ulls clucs davant una realitat que molts d'altres ja han transmès als seus ciutadans que volen una informació actualitzada del que passa a Europa.

nou tema de tertúlia

Escolto en directe a Catalunya Ràdio la roda de premsa al Palau de la Generalitat. El nou projecte d'inversió a la nostra terra: Barcelona World. Què aporta de nou a la nostra economia aquest projecte de 6 bil.lions de dolars? Diuen que per començar, vint mil llocs de treball. La idea és muntar un complexe hoteler temàtic, basat en diferents països o regions. Per exemple, Europa (què faran? encabir la Tour Eiffel, el Big Ben, la torre de Pisa etc perquè els ianquis quan vinguin amb el creuer ja no hagin d'anar passejant pel continent??), Rússia (perque puguin invertir el diner negre els mafiosos d'aquell país?), Índia i Xina (hi ha tanta gent que segur que en troben que vulguin invertir) i, com no, Estats Units. D'Àfrica no hi haurà res. Hotels, restaurants, i... casinos!
No sembla que hi hagi massa diferència entre Bcn World i Eurovegas, sincerament.
Tornem al de sempre: invertir en servei turístic, construcció i -a sobre- possibilitat de blanquejar diners i obrir la porta a altres negocis no desitjables.
Però encara hi ha més: sembla ser que el senyor darrera l'empresa principal que mourà tot això és un valencià que es va enriquir justament amb la "bombolla inmobiliària" i l'especulació del sòl. Un senyor que va marxar a viure a l'extranger i que va seguir especulant a Amèrica Llatina. Trist, molt trist.
Torno al que ja vaig comentar en el post sobre Eurovegas: els països dels considerats "més desenvolupats" (els del nord d'Europa, per exemple) no inverteixen en turisme, tenen fites més ambicioses i a llarg termini: pensen que és més important posar els diners en l'educació dels seus ciutadans, en la investigació, en la producció, etc.
Si un dia Catalunya arriba a ser independent -cosa que espero de tot cor-, volem seguir sent aquest lloc al que van els turistes (i bàsicament perquè hi ha sol, platja i festa –no ens enganyem–), on cada vegada queda menys terreny verge? O volem ser un país de referència del sud d'Europa?
Jo voldria un país que propiciés la cultura, un país on les universitats siguin prestigioses, un país d'on no n'hagin de marxar els seus professionals, en definitiva, un Estat que no hagi de dependre del preu dels seus hotels i del que gastin els russos, els alemanys o els anglesos en els restaurants.

sense mòbil

No sé si algú m'ha fet un "mal d'ull" o què, però ultimament tot està siguent molt accidentat: que si el peu, que si el genoll, que si mals de panxa i cagarrines, que si em tenyeixo el cabell i em queda massa vermell, que si l'ADSL no funciona... i avui, a sobre, va i em cau el pot de cafè (de vidre, d'aquests d'Ikea) amb la mala sort que ha anat a parar a sobre la pantalla del mòbil, que ha quedat ben trencadeta (vegeu foto) i ja no respon als meus tocs de dit. Segons l'assegurança, primer s'ha de mirar si es pot arreglar i si no fos possible, comprar-ne un de nou. De la meva butxaca haig de pagar fins a 1500 corones i la resta la posen ells. Això implica que haig d'anar a la casa de reparacions que ells em diuen, que ho valorin, que ho arreglin si poden, etc. En definitiva, que em quedaré sense mòbil durant uns dies. Em fot quedar-me sense la càmara, el twitter, la música, el whatsapp, el mail i l'Internet quan sóc fora de casa, però el que més em fot, és que no pugui trucar ni em puguin trucar. Fa massa anys que hi estic acostumada!!!

Sóc conscient, però, que això és un problema "luxós" i que tant de bo tots els problemes fossin d'aquest tipus!
Per cert, el genoll, com el turmell, no saben perquè se'm va inflar... no hi tinc cap lesió (per sort!) i ja no em fa mal.

sobre els "pelargonis"

La majoria de vosaltres estareu gaudint de la vostra darrera setmana de vacances, alguns encara no les heu començades i encara us queda el millor de l'estiu, d'altres esteu de vacances permanents (em refereixo sobretot als jubilats). Jo ja estic des de fa dies en plena rutina i a més aquí la tardor ja ha començat. Ara mateix (a les 10:26h) estem a 10C, o sigui que no es pot dir que salti d'alegria. No obstant, encara es pot gaudir de flors i plantes al jardí, per tant la sensació d'estiu s'allarga una mica. També haig de dir que no envejo l'onada de calor que hi hagut a Catalunya.
Avui us volia comentar que botànicament parlant, la planta que a Catalunya (i a altres llocs) es coneix com a Gerani, s'hauria d'anomenar "Pelargoni" (desconec si la derivació del llatí seria la correcta, però ha estat una deducció lògica). El Gerani, en canvi, és un altre tipus de planta, tot i que té similituts. Quan el suec Carl Linneaus -després Linné- va sistemitzar per primera vegada la flora, cap al 1735, va incloure en la mateixa familia amdues plantes, però cap a finals del s. XVIII, el botànic Charles l'Heritier va fer la divisió que encara es manté: la familia Geranicea consta de dos gèneres: el pelargonium i el geranium, cadascun amb moltes espècies diferents.
En definitiva, al que volia arribar era a dir-vos que no entenc perquè a Catalunya la gent no té més varietat de "pelargonis", quan el clima és ideal per tenir-ne de molts tipus i tot l'any! A part dels típics amb fulla grossa i flor vermella, n'hi ha qui-sap-los: tant les fulles com les flors varien infinitament, les fulles d'alguns fan olors tan diverses com de cítrics, menta o xocolata. A casa en tinc alguns però malhauradament no tinc la paciència -ni probablement els mitjans: llum, temperatura i aigua en dosi necessària- de fer-los sobreviure a l'hivern, per tant haig de començar de zero cada primavera. Us en deixo unes fotografies (lamentablement desconec el nom de la majoria) i espero que algú s'animi a buscar varietats de "pelargoni"!

     Nota1: Probablement ja sabeu que la millor manera per reproduïr-los és mitjançant esqueixos i la tardor és el moment ideal, o sigui que si coneixeu algú que en tingui, li'n podeu demanar i probar de fer-los créixer. 

     Nota 2: jo sóc de lletres, però d'un temps ençà, la botànica m'està interessant cada vegada més. Per altra banda, trobo genial que s'utilitzi la nomenclatura en llatí per tot el món: fa molt més fàcil la descoberta i l'intercanvi de plantes a nivell internacional.

Vectis glitter

fa olor de taronja

fa olor de llimona i pebre

aviam...

...per on començo? Per la cama, la xarxa o el clima?...

Xarxa, va! M'he quedat sense conexió a Internet mitjançant ADSL per culpa d'algun cable que els de l'empresa de telefonia han d'arreglar (a fora al carrer), força irritant però no tan greu perquè gràcies al meu mòbil em puc conectar en 3G i va prou bé.
El clima, com ja advertia en el meu anterior post, s'està tornant tardorenc. Ha plogut uns quants dies, el sol ja no escalfa tant i a partir de dijous, tindrem de 10 a 15C fins no se sap quan. Esperem que encara ens quedi algun dia per gaudir de 20graus.
I la cama... doncs que encara no sé ben bé perquè, resulta que em vaig llevar diumenge amb un genoll com una pilota i després de passar-me el matí i part de la tarda a urgències em van diagnosticar una lesió de menisc. Probablement me la vaig fer fent feina al jardí o quan intentava ajudar la Júlia a patinar amb "inlines".
Amb el temps que porto en aquest país, ja he après algunes astúcies per evitar els tràmits que només fan perdre temps. Per això vaig anar directament a l'hospital, enlloc del meu metge de capçalera. A la recepció, em va atendre una infermera (són les que s'encarreguen d'inscriure't) i ja em va avisar que hauria d'haver anat al meu centre de salut, però que com que ja era allà, que m'esperés i em veuria un metge. El metge de familia em va veure al cap d'una hora (temps d'espera correcte). Era rumà i li va fer gràcia que fos de Barcelona. Li vaig explicar el que m'havia passat al turmell unes setmanes abans, pel que va deduir que potser es tractava d'un problema reumàtic però que com que llavors hauria d'anar al meu CAP i que d'allà em derivarien a l'especialista i podia tardar molt, exageria una mica el diagnòstic i així em podria veure directament un traumatòleg.
Li ho agraeixo i passo a traumatologia, on em torna a rebre una infermera rera l'ordinador. Haig d'acceptar que mirin la meva història, confirmar que no és cap secret que sóc a l'hospital (per si algú demana per mi) i passar a la sala 302. Em tiro una hora (de 11:45 a 12:45) sense que entri ningú a la sala en qüestió, amb la porta oberta i veient com passen inferemeres, metges i auxiliars amunt i avall, amb molta calma i sense veure o sentir, en canvi, gaires malalts.  Però és clar, és l'hora de dinar...
Finalment, entra una auxiliar per prendre'm la pressió i el pols. 30 minuts més i entra una infermera per punxar-me al dit i comprovar que no tinc cap infecció. 40 minuts després, entra una metge resident. M'ausculta cor i pulmons, em palpa el genoll, fa alguns moviments per veure on em fa mal, etc... Al cap de més o menys mitja horeta, arriba l'especialista i en cinc minuts em diagnostica lesió de menisc, em diu que m'hauran de fer una ressonància (però que ja m'avisarn un d'aquests dies), em deriva al fisio i diu que em prengui voltaren. Un cop tingui la ressonància, hauré de demanar hora a l'especialista perquè em diguin exactament què tinc i si s'ha d'operar o no.
I apa, cap a casa falta gent, a esperar que em truquin per la ressonància (seran dies, setmanes o mesos?).
Tot això per dir-vos que la Sanitat a Catalunya està molt bé: quan va ser el tormell que se'm va posar com una pilota, en mig matí em van atendre i diagnosticar. Al cap d'una setmana ja tenia la ressonància feta i l'endemà em va veure l'especialista. Sense pagar un cèntim, que ja ho farà l'administració sueca quan li arribi la factura de l'E-111.
Ah! I sort que no m'ha passat al setembre, que és quan se m'acaben els meus 12 mesos de "cupo" i m'hagués tocat desembutxacar 50 euros per la visita d'ahir!