divendres, 30 de desembre del 2011

de vacances (?)

Sí, no escric perquè estic de vacances (a Catalunya) i intento no passar gaire estona davant l'ordinador. O millor dit, passar-hi l'estona justa per poder acabar el treball final que haig d'entregar abans del dia 5. Quin pal! El que menys m'agrada d'estar estudiant mentre treballo és que fins i tot quan tens vacances de feina sempre hi ha algun deure a fer. No acabes mai de relaxar-te... com quan era jove i universitària i els caps de setmana sempre et feien venir remordiments per no haver fet el que s'hauria d'haver fet.
Això sí, ningú em treurà el gust de poder-me passejar sense guants ni gorro i gaudint del sol encara a les quatre de la tarda, ni l'alegria de veure que les nenes poden passar-se tres hores jugant al parc sense congelar-se. Per no parlar del cel blau que puc veure dia a dia. Cada any em passa el mateix i cada any repeteixo la mateixa frase: "això no té preu!"
Bon Any 2012!!

dijous, 22 de desembre del 2011

El convidat (7a part)

Vinga va, doncs com que m'ho heu demanat, escriuré el post sobre El convidat amb Pilarín Bayés (l'últim de la temporada, em sembla).
Com molts de vosaltres, jo vaig créixer llegint llibres il.lustrats per aquesta dona, que té una veu que em recorda a una farmacèutica que conec. En recordo especialment un de rondalles catalanes. Els seus dibuixos m'agraden per la simplicitat plena de detalls, malgrat pugui semblar paradoxal. Em refereixo a que són dibuixos per nens on el món és tal i com el veuen ells. Per exemple, recordo que una de les històries que vaig llegir de petita, no sé dir quin, a un personatge li tallaven el coll i en lloc d'haver-hi nervis i musculatura penjant, el tall era perfecte i només hi havia una gota de sang i un petit cercle pintat de vermell al mig del coll, com si fos un braç de gitano. No sé si m'explico, però recordo que així és com m'imaginava el cos de petita: el òrgans, les venes, els ossos, tot està ben posat i diferenciat, sense sang ni res entre ells.
Per altra banda, en aquests moments coincideix que la Júlia i jo estem llegint El zoo d'en Pitus - un llibre que des que la mestra ens el llegia en veu alta cada dia una miqueta (als 6 anys?), em va encantar- també il.lustrat per Pilarín. Curiositats de la vida, no sé si recordeu que la recollida de diners que feien els amics d'en Pitus era perquè aquest pogués anar a Suècia a que el veiés un metge molt bo que li curaria la seva malaltia... La Júlia  no acaba d'entendre perquè ha de venir un nen de Barcelona fins a Suècia perque el vegi un metge. Les coses han canviat. No crec que avui en dia ningú s'atrevís a publicar un llibre on la sanitat del país quedés en evidència.
Però tornem al programa:
M'agrada el somriure de la Pilarín al llarg de tot l'episodi, el fet de que porti uns barrets horribles i que es passi 13 hores al dia dibuixant. M'encanta la seva manera de rebel.lar-se als convencionalismes, ni que sigui amb petits gestos, com el de casar-se per la tarda i de curt, l'any 65 (no sabia que es considerés que els casaments de tarda propiciàven orgies!).
M'agrada que hagi sigut una mare "poc convencional" (no entraré a discutir el concepte d'una mare convencional) i hagi deixat certa llibertat als seus fills que en el seu moment -i especialment en la societat conservadora de Vic- no deuria ser gaire normal. Això segur que els va fer créixer i ser ells mateixos. Em va fer molta gràcia la història de l'ou pintat que canviaven per un entrepà els dies d'excursió.
En general, penso que l'Om ho va fer força bé, a excepció del que comentaré més avall. Sobretot perquè ell perd protagonisme, aspecte que ha millorat en els últims programes: ja no el veiem afeitant-se ni el sentim parlar de la seva crisi de 40 anys, o de que no sap si vol ser pare.
M'agrada que el marit de l'il.lustradora sigui qui li prepari els àpats, tot i que és trist que ho haguem de recalcar, com si fos una cosa extranya. Ens hi aguessim fixat si hagués estat al revés? De la mateixa manera, per què el convidat ha de preguntar a l'home de la Pilarín si porta bé que l'èxit el tingui la dona de la casa? Em sembla que el mateix li va demanar al marit de la Rahola.
Seguint en la mateixa línea, totalment fora de lloc la pregunta dirigida a la Pilarín sobre si és important que una dona guanyi diners. Si us plau, Om, és l'any 2011 i ja en fa uns quants que aquesta pregunta està resposta. O potser li preguntaria al Sr. Dexeus si li sembla important que l'home porti un sou a casa? I perquè ha de comentar dues vegades que el germà de la Pilarín és metge? Li dóna aquest fet més autoritat a la dibuixant?
Una altra comentari totalment fora de lloc (sobretot pel to de l'Om, que sovint quan parla amb gent gran, sembla que es pensi que són tontos) va ser quan li va dir "oh però, hi ha gent que diu que els immigrants s'emporten tots els ajuts d'aquí"... esperant alguna mena de reacció de la Pilarín.
Altres observacions sobre el programa:
- em vaig quedar amb les ganes de veure a la Bayés dibuixant, les seves tècniques, els materials que utilitza, quin concepte té de com s'han d'il.lustrar els llibres per infants...
- l'escena amb els nens i el futbol un pèl llarga, la veritat
- la música del programa m'agrada, l'escolto per Spotify, però penso que tendeix a repetir-se. Hi ha autors que surten a quasi cada programa. Sembla que hagin agafat un disc i triin una cançó per episodi... (Adam Green, Antònia Font, Belle & Sebastian, El petit de Cal Eril, Johnny Cash o Mishima, per dir-ne alguns).
Espero els vostres comentaris!


dimecres, 21 de desembre del 2011

white Christmas?

Acabo de tornar de la meva passejadeta (quasi) diària. Sempre que puc surto a mig matí, ni que sigui mitja horeta per que m'entri una mica de llum natural pels ulls, perquè si em descuido, se'm fan les 15h i ja hem begut oli... Per entendre'ns, quan surto a portar l'Elna a la guarderia (la Julia ja va sola a l'escola) encara no s'ha fet de dia i quan la vaig a buscar ja és fosc. I ja sabeu que per l'estat anímic és important donar al nostre cervellet una dosi de llum natural.
Avui està tot blanquet i el paisatge molt bonic, tot i que ningú assegura que s'aguanti fins la nit de Nadal.
Durant la passejada he escoltat el programa de catràdio amb en Fuentes i m'estava partint de riure, caminant jo sola que si m'hagués vist algú hauria pensat que era boja...
Des que tinc telèfon intel.ligent i tableta, estic súper al dia amb les coses que passen a Catalunya, tot i que encara no m'he enterat de què ha fet l'Urdangarin, ni tampoc m'interessa perquè tot el que tingui a veure amb la monarquia, m'importa ben poc.
Vaig veure alguns moments de la marató de diumenge, que em van emocionar especialment perquè el fill d'una bona amiga meva va rebre un cor trasplantat ara no fa ni un any i vaig pensar molt en ell. Em fa il.lusió veure que la gent pot ser tan solidària, tot i la crisi econòmica que està patint el país. No obstant, penso que no hauriem d'estar tota l'estona omplint-nos la boca amb afirmacions del tipus "hem demostrat un cop més que els catalans som molt solidaris, sobretot comparant-nos amb altre gent" (o quelcom de similar que va dir en Mas). Sí, està molt bé donar-nos copets a l'esquena, però tampoc podem anar pel món mirant-nos el melic. Mirem una mica en fora per veure que hi ha moltes coses que podem fer millor, jo diria!
*He vist El Convidat de la Pilarín, però no sé si escriure'n un post perquè a l'últim, a part de la Sònia (benvinguda!) ningú m'ha comentat res... o sigui que potser ja en teniu el pap plè, no?

dissabte, 17 de desembre del 2011

Plomes i El convidat (6a part)

A les fotografies hi podeu veure el dalt de la nostra bústia i de la del veí, on el gel hi havia fet aquests dibuixos. Vaig trobar que a la primera sembla que hi hagi unes plomes de paó, mentre a la segona el paó ha desplegat tota la cua. Peró potser només sóc jo que ho veig amb molta imaginació...
Avui està nevant però com que no baixem de 0,5C, només quedarà en pasteig. Potser aquest any no tindrem un Nadal blanc, però no m'importa massa.
Com que no tinc gaire temps, entre feina i estudis, no escric sovint, però penso en molts posts que es queden en això, pensaments...
En tot cas, segueixo tirant d'El Convidat, perquè quan el miro, sempre penso que n'haig de fer referència al blog, i perdó si em faig repetitiva, però és la primera "sèrie" de posts que he fet i la vull concloure. A més, m'agrada veure les vostres reaccions. Avui doncs, Pilar Rahola.
Sempre he pensat que la Rahola era una persona que volia sobretot, fer-se veure. Vull dir, aparèixer en política, debats televisius, provocar, etc, tot perquè ens la mirem i parlem d'ella. Però vés per on, em va caure millor del que em pensava.
Per comencar, la casa de Cadaqués em va semblar una passada, molt bonica. Suposo, a més, que és la residència de les vacances i el cap de setmana. No va quedar clar si els seus pares hi viuen sempre o només hi passaven aquells dies. Fins i tot hi havia una arpa -em pregunto si la toca algú- que faria a la meva filla més felic que un gínjol. El jardí, preciós, amb zones ben diferenciades i molt ben cuidat.
Trobo que la periodista es manté molt bé per tenir 52 anys, està més guapa ara que quan en tenia 30. No menja carn, cosa que li fa guanyar un punt més (jo tampoc en menjo).
Estic totalment d'acord amb ella en quan a l'existència d'un elitisme intel.lectual que fa pudor i sobre  el fet de que ser home dóna "invisibilitat" (per bé i per mal), al menys en el món polític. Com ella, penso que hi ha massa poques dones que influenciin la opinió pública.
Graciosa l'anècdota sobre la tia monja. Molt bo!
Em sembla que és el primer dels programes on l'Om perd tot protagonisme i no surt afeitant-se.
Aspecte que em va sobrar: les al.lusions a la vida sexual amb la seva parella.
I ja que toquem el tema de les dones i l'invisibilitat, només comentar que de nou, el sopar del Nobel va inspirar comentaris sobre:
- la capacitat intel.lectual dels homes guanyadors i...
- el gust de les dones (guanyadores o no) vestint-se, qui havia dissenyat el seu vestit, quines joies duien, etc, etc. Trist!
Nosaltres, seguint la tradició, vam fer un sopar de gala amb altres tres parelles amigues, el mateix dia de l'entrega dels premis.

dijous, 8 de desembre del 2011

Primera enfarinada i El convidat (5a part)

Dimarts va caure la primera neu de la temporada, poqueta cosa, però suficient per donar aparença nadalenca al paisatge, com quan enfarinem el pessebre. Demà neverà tot el dia i dissabte també o sigui que imagino que tocarà pala ;-) (va per tu, Garbí).
I ara, a comentar el darrer "El convidat" amb Marina Rosell.
No crec que sigui casual que la difusió coincidís amb el llançament del seu últim disc, que gràcies al programa va poder promoure una mica més. Sobretot perquè ella mateixa no semblava gaire còmode en la situació d'amfitriona o d'entrevistada. Suposo que d'aquí ve també l'aparició d'altres personatges que acaparen gran part del capítol: Monica Randall i Georges Moustaki.
La primera, ni em va ni em ve, més aviat em fa l'efecte que ja li va passar el seu moment de glòria. No passen desapercebuts els retocs de quiròfan al front i al voltant dels ulls (o potser és mà de Botox?). Al dinar a Les set portes (apa, més publicitat), l'Om acaba fent més preguntes a l'actriu que a la cantant.
Ara bé, tenir la oportunitat d'entrevistar Georges Moustaki, és una gran sort pel "convidat". L'entrada d'una de les veus més representatives de la chanson és positiva tant per la Rosell (publicitat) com per l'Om (ocasió única des del punt de vista personal i periodístic).
En Moustaki té cançons que m'encanten i ja fa anys que l'escolto. Em va fer força pena veure l'estat en què es trobava el pobre home, que més que 77 anys semblava que en tingués 90. Em va sorprendre veure com dominava la llengua espanyola i em va entristir una mica veure que ni el periodista ni la Rosell parlen francès (o almenys no ho demostren).
Preguntes:
1- perquè vol participar Marina Rosell en un programa d'aquest tipus quan és obvi que no vol exposar la seva vida privada al públic? Em sembla que la resposta cal trobar-la en el que escribia a l'inici del post.
2- No hi ha ningú de l'equip que pugui ensenyar a Albert Om a pronunciar el poc francès que parla? No es diu Jaks Brel, es diu Jaques i en francès les "s" a final de paraula no es pronuncien, per entendren's, "Jak" seria la pronunciació correcte.
A aquestes alçades trobo bastant patètic que molts periodistes encara vagin pel món pronunciant paraules extrangeres resultant en una mena d'híbrid entre català i l'altre idioma, sobretot quan es refereixen a noms propis: Bruce (E)Springsteen, y(o)utube, .
Ep! Amb això no voldria ser repel.lent, sé que molts de vosaltres també ho pronuncieu així, però considero que els mitjans de comunicació tenen certa responsabilitat i haurien de fomentar la pronunciació correcta de les llengües, sigui quina sigui la que fan servir, sobretot quan la pronunciació implica una omissió de so i que per tant no costa res.



divendres, 2 de desembre del 2011

safrà i Generació D

Advent a Suècia és sobretot llumetes decoratives que il.luminen la foscor: estrelles que decoren les finestres, lamparetes LED que discretament aporten lluminositat en els jardins altrament invisibles a partir de les 15h. Però les setmanes abans de Nadal són també olor de taronja i canyella, vi calent -amb espècies, panses i ametlles- (glögg) i safrà. I no exactament a la paella, sinó sobretot en una mena de brioxos (vegeu foto) que s'anomenen lussekatter o lussebullar.
La primera part de la paraula ve de "Sankta Lucia" (13 des.) que aquí, como ja he dit altres vegades, es cel.lebra molt: és el dia que els nens  es disfressen de Sta. Llúcia, galeta de gingebre o Pare Noel i canten nadales pels pares i mares a l'escola/guarderia.
Total, que m' acabo de menjar un lussebulle amb el meu cafetó del dia.

L'altre part del títol ve, com ja us podeu imaginar, del programa que van emetre a TV3 -cadena que gràcies a l'Ipad segueixo molt més que abans-.

Ignoro si s'emet cada 7 anys, o si les entrevistes les han guardat durant tot aquest temps per fer el programa que vaig veure l'altre dia. En tot cas, jo no l'havia vist mai abans.
Em va fer molta gràcia perquè jo formo part d'aquesta generació. Com la majoria dels entrevistats, vaig néixer l'any 1973 i òbviament, reconeixia totes les músiques triades, el tipus de roba que duien en les diferents èpoques, etc. M'encantaria que m'haguessin fet aquestes entrevistes a mi i poder veure com era i com pensava en diferents etapes de la vida, perquè els records que una té sempre són triats i subjectius.
Tot i que considero que no es pot fer un retrat d'una generació amb una mostra de tan poca gent, reconec que el programa té cert ganxo. Suposo que van decidir agafar persones de diferents llocs del país. Pels accents, em sembla reconèixer 2 de Bcn, 2 d'Osona o del Berguedà (?), un de les terres tarragonines i un de les de Lleida. Cap de Girona (em sembla), però no em feu massa cas perquè tampoc en sé tant de reconèixer accents. En qualsevol cas, m'hagués agradat que diguessin d'on eren.
Interessant veure gent que té una vocació professional tan clara des dels 16 anys i alleujant veure que la majoria canvien i s'adapten a diferents circumstàncies i poden canviar de rumb (no sóc l'única!).
Les idees polítiques semblen en canvi, estar molt clares des de l'adolescència, la qual cosa em fa suposar que té molt a veure amb el que es viu en l'àmbit familiar i escolar.
Sorprenent veure que hi ha un tan alt percentatge d'accidents de cotxe (!)
Entristidor veure que per algunes dones el temps passa i no han pogut tenir els fills que en un moment donat desitjaven.

Per últim, xocant, una vegada més, veure que sóc més vella del que em pensava. Realment tinc aquest aspecte? Em sento tan jove encara!

Afegit: què pinta aquell altre noi de l'entrevista de l'any 89 al Xavi? Perquè no van editar la imatge per treure'l?

dijous, 1 de desembre del 2011

El convidat (4a part)

Per fi he pogut veure el darrer programa on l'Om anava a casa el Sardà.
Le veritat és que no tinc massa a dir, un adjectiu podria resumir-ho tot: aburrit. Res interessant a destacar, ni bo ni dolent. Potser algunes observacions:
- repetició del tema de la mort dels pares, que surt massa sovint en totes les converses
- de nou, veure la inutilitat de molts homes a l'hora de preparar un sopar. Lamentablement em sembla que és prou freqüent, tot i que els cuiners famosos sempre són homes -a excepció de la Ruscadella-.
- Esperpèntica la figura de la "comtessa" Nené. El nom ja diu molt, però la cara semi-operada i pintorrejada com una pepa... què voleu que us digui? No pinta res! Potser a la dona li feia il.lusió sortir a la televisió, com al senyor de l'escena del restaurant, que va fent fotos amb el mòbil i està allà com un estaquirot darrera la barra.

I com que sobre El convidat no puc dir res més, us comento que aquest novembre ha estat terriblement calurós per Estocolm: pràcticament no hem baixat de 0 C ni un dia, la majoria del temps hem estat entre els 5 i els 10 C, cosa certament poc habitual. No sempre neva el mes de novembre, però fred normalment sí que en fa. I en canvi, aquest any... avui 1 de desembre encara es pot trobar alguna flor al jardí! Al.lucinant. Jo la mar de contenta: per un costat m'estalvio la pala i per l'altre penso que l'hivern es farà més curt, o si més no, no tan llarg com els dos darrers anys.
El dilluns han dit que ja baixarem a -5C, però ja toca al mes de desembre.