divendres, 25 de novembre del 2011

cafè des-què?

Doncs això, que una de les altres coses que aquí no es troba, tot i la globalització sota la qual vivim tots, és el cafè descafeinat. Bé, haig de matitzar: es pot trobar als supermercats, per fer-te'l a casa. El que vull dir és que no en pots demanar a les cafeteries, restaurants, etc.
I és curiós, perquè aquí a Suècia se segueixen molt les tendències nord-americanes i que jo sàpiga és ben normal poder demanar un "decaff" als EUA.
En general, m'agrada més prendre el cafè amb cafeïna, que també diuen que és més sa. Malgrat tot, hi ha dies en que ja m'he pres la meva tassa i no goso pendre'n una altra, perquè més aviat sóc d'índole nerviosa i no crec que em convingui massa, però potser em ve de gust, sobretot si estic fent sobre-taula.
Tampoc es poden demanar infusions d'herbes, l'únic tè sense teïna que et serveixen -i no a tot arreu- és el rooibos.
Els suecs, si es pot generalitzar, beuen molt cafè. Segons l'Associació d'importors i torradors de cafè de Suècia, els països nòrdics són els que més cafè beuen d'Europa. Primer els finesos, seguits del suecs, els noruegs i els danesos. Suposo que la gent no associa Escandinàvia amb cafè, però és cert que molta gent en beu a tota hora. El meu marit és l'excepció que confirma la regla perquè no en pren mai.

Per altra banda, dir que vaig de cul i que no he tingut temps de mirar els dos últims programes de "El convidat". La setmana que vé acabo les classes del màster i espero poder tenir més temps, també per estar més activa al blog.

dijous, 17 de novembre del 2011

xiclets de maduixa i altres foteses

No sabeu com n'és de difícil, si no impossible, trobar xiclets de maduixa en aquest país! N'hi ha de menta, d'eucaliptus, d'aquells que et fan les dents més blanques, els que porten vitamines, passant pels de sàlvia o regalèssia, tutifrutti i sense oblidar els de fusió de gustos: gerds amb llimona, meló i síndria, etc.
Però quan una vol simplement mastegar un xiclet de maduixa (àcida a poder ser)... nanai. El que més s'hi apropa és el de plàtan i maduixa, i què voleu que us digui, no m'entusiasma. Hauré de comprar-me'n uns quants quan baixi per Nadal.
És curiós això dels "gustos" (xiclets, gelats, galetes) segons els països. Recordo que quan vaig anar a EUA la primera vegada a l'any 91, estava súper de moda la canyella i n'hi havia a tot arreu, fins i tot als xiclets!
Canvi de tema: ahir al metro, de set seients que tenia a la vista, cinc estaven ocupats per viatgers que feien servir en aquells moments un IPhone, un per una senyora gran que no tenia cap artilugi a la vista i un per un home africà que estava parlant per un mòbil Nokia d'aquells de primera generació que pesaven 1kg. Jo era la que ocupava el vuitè seient i no estava fent servir cap telèfon.
És al.lucinant com s'ha extès l'ús de l'Iphone o el smartphone en aquest país. Què en fa la gent dels telèfons que tenien abans? El deuen vendre als africans.
Tercer comentari que potser no és cap fotesa: la setmana passada ens van enviar a tots els profes de la Uni, una circular titulada "Com actuar en cas de sospitar que un alumne tingui tendències suïcides". Recordeu l'escena de la película Blue in the face, on Lou Reed diu que NY no li fa por, que li fa més por Suècia que té un alt índex de suïcidis? Doncs això. Em sembla que ja us ho havia dit alguna altra vegada: en aquest país hi ha el triple de morts per suïcidis que per accident de trànsit (és clar que tampoc hi ha molts accidents de trànsit). Tot i haver-se reduït en un 20% des dels 70, actualment són uns 1500 suïcidis per any. Una mica esfereïdor, si més no.
Els consells que ens donaven: recomana a l'estudiant anar al metge perquè pugui derivar-lo al psiquiatre. Fer les següents preguntes i per aquest ordre (es diu "escala de suïcidi), interrompent el qüestionari en cas d'obtenir resposta negativa:
  • Estàs deprimit? Trobes que la vida no té sentit?
  • Has pensat que seria millor no viure?
  • Has desitjat estar mort?
  • Has pensat en treure't la vida?
  • Has estat a punt de fer-ho?
  • Tens planejat fer-ho en un futur pròxim?
  • Has intentat suïcidar-te alguna vegada? Quan? Com?
Bastant flipant, no creieu?

divendres, 11 de novembre del 2011

El convidat (3a part)

No sóc massa amant del futbol i per això no vaig tenir pressa en mirar-me El convidat d'aquesta setmana, però us haig de dir que em va sorprendre gratament.
Si bé és cert el que diu en Salvador (sempre surten els mateixos "famosos" a tots els programes), penso que aquest programa té la gràcia de donar una altra perspectiva, potser més humana, de la que s'acostuma a donar des d'un plató. Si més no, pels tafaners com jo, és interessant veure les cases on viu la gent.
Al Carles Rexach jo només l'havia sentit parlar en les típiques rodes de premsa post-partit.
D'aquí la meva sorpresa en positiu, perquè vaig veure aquesta altra cara del personatge, que no coneixia. Òbviament hi van haver detalls que no em van agradar, però en general, ha estat, per mi, el més interessant de tots Els convidats de la temporada. Per cert, des d'aquí enviar l'enhorabona a tot l'equip pel premi Ondas (em pregunto si hi ha alguna dona...?). Passo a el.laborar la llista dels pros i contres del programa de dilluns.

Aspectes positius
  • El que més em va agradar va ser la filosofia de vida d'en Rexach, amb algunes frases dites amb espontànietat però que contenen certa profunditat, com per exemple: "quan més penses, més costa ser feliç", "un ha de saber aburrir-se, no s'han d'estar fent coses tot el dia", "per ser feliç un no pot demanar massa coses" (en l'aspecte material, entenc), el "no passa res" que diu la filla que és el que més sentia dir de petita al seu pare. Aquesta mena de layback -que dirien els anglesos- em va encantar i el vaig envejar. Tan de bo ens ho puguessim aplicar molts de nosaltres.
  • La senzillesa de l'interior d'una casa (aquest punt es repetirà també en els aspectes negatius, ja veureu perquè) que podria ser la dels caps de setmana de qualsevol de nosaltres.
  • L'aperitiu amb olivetes pres al jardí (quina enveja!!!), d'aquestes que no es troben a Estocolm i que haig de carregar a la maleta quan tornem de Catalunya.
  • L'humor d'en Rexach en admetre sense vergonya, que ell mai ha canviat un bolquer i que el dia que se li va cagar el nen quan la dona no hi era, el va rentar amb la manguera (per què no? sempre i quan fés calor, és clar). Més d'un de l'edat del Rexach ha actuat de la mateixa manera, amb els fills i amb els néts (ara mateix penso en un en concret que se sentirà aludit).
  • La humilitat i la manera "campetxana" de parlar, amb el seu llenguatge de la gent del carrer
  • L'escena on l'Om esbufega en la pujada en bicicleta, mentre el de 65 anys li passa davant, perquè demostra que l'Albert cumpleix la seva idea de programa amb totes les seves conseqüències, de manera que el programa guanya en ser realista i l'espectador se sent més proper.
  • Que els fills (i les nétes, moníssimes) parlessin català, tot i tenir una mare castellanoparlant.
  • Mostrar com n'és d'important fer esport.
Aspectes negatius
  • Tornar a veure, per enèssima vegada, el fracàs de la inmersió lingüística a Catalunya, quan la Sílvia parla castellar, tot i haver viscut tota la vida al nostre país.
  • La senzillesa de l'interior de la casa, els mobles del jardí (plàstic) i la làmpara penjada d'un pal en plan cutre. Em va fer pensar que si bé pot reflexar la falta d'interès en el consumisme, també pot indicar certa garraperia catalana. Les rajoles de la cuina deuen ser les mateixes de quan van comprar la casa l'any 75. És clar que en Rexach va deixar clar que ell no hi posa els peus, a la cuina... És obvi que a la seva època els jugadors no cobraben les quantitats inmorals que reben ara els futbolistes, però tenint en compte que també va treballar d'entrenador, no crec que li faltin els calés. L'altra explicació que hi puc donar és que en Rexach vol donar aquesta imatge (en plan Ingmar Kamprad, fundador d'Ikea) de persona senzilla. Suposo que també deu tenir pis a Pedralbes i no ens el van pas ensenyar.
  • Quan pica de mans i diu "Tú, ya podemos cenar", dirigit a la seva dona.
  • Haver aconsellat al seu fill que no es casés fins als 40 anys i no haver dit res a la filla que es va casar als 24 (!). 
  • Haver-li posat al fill el nom de Carles, tal i com els seus pares li van posar a ell, i venir a dir que així és com s'ha de fer.
Ufff! Com m'he enrollat, no? Espero ansiosa els vostres comentaris!

dimecres, 9 de novembre del 2011

mala llet!

Avui ha estat un dia d'aquells que foten de mala llet. Tenia classe a la Uni a Estocolm i la meva idea era agafar la bici fins a l'estació (sempre vaig en tren a la ciutat) com faig normalment. A última hora però, se m'ha enredat la situació -havia d'acabar de llegir unes coses per la classe- i he decidit agafar el cotxe.
Però tornem una mica enrera: la situació se m'havia complicat perque ahir, per variar, el meu marit no era a casa i em vaig haver d' encarregar jo (per segon dia consecutiu) d'anar a buscar les nenes a les 16h. Després vam anar juntes a la farmàcia perquè resulta que els molt incompetents m'havien donat una medicació que no era la que el meu metge m'havia receptat. Van estar més de mitja hora per arreglar el problema: no us podeu imaginar com n'està de controlat el tema de la venda de medicaments en aquest país! Com sempre, el sistema basat en el paternalisme estatal de fer el millor pels ciutadans (vegis no poder anar a comprar la mateixa medicina si no han passat 4 setmanes, p.ex). Al costat seu, les farmàcies catalanes són quioscs de caramalets. Entremig, l'Elna va tenir ganes de fer pipí, o sigui show (el "CAP" situat al costat la farmàcia ja havia tancat -a les 17h-, i per tant vam acabar a l'arbust de davant la farmàcia). Al cap de 30 minuts havíem de ser allà on la Júlia va a cantar perquè feien funció pels pares. Vam arribar a casa a les 19h i amb prou feines vaig tenir temps de fer sopar i posar-les a dormir... Total que a les 21h ja només em quedàven ànims per seure davant la caixa tonta i jugar una mica al "wordfeud" i xatejar amb una amiga catalana.
Tornem al dia d'avui: arribo a l'estació i a la gran esplanada que hi ha per aparcar els cotxes, gratuïtament, no trobo lloc. Se m'acut aparcar-lo en una cantonada, just al costat de l'últim cotxe on no molesto a ningú per sortir ni entrar. M'adono que m'he deixat la targeta-abonament del tren a casa (mania de ficar-la a la butxaca de la jaqueta! Avui m'he posat una altre abric) i m'ha tocat pagar bitllet normal.
El pitjor ha estat al tornar a l'estació i veure sota el netejaparabrisa una multeta de 450 corones (quasi 50 eur) per haver aparcat on no estava senyalat. Us ho podeu creure???? En una esplanada que no està ni asfaltada, on és gratuït aparcar i on no molestava a ningú.
En dies com aquest, (i el d'ahir) és quan voldria marxar d'aquest país. Suposo que la foscor tardorenca tampoc ajuda: quan deixo les nenes a l'escola tot just està despuntant el dia i quan les vaig a buscar a les 16h. ja és fosc. :-(
Us deixo però un vídeo que m'han passat, que il.lustra en certa manera l'atrafagament matern...

dilluns, 7 de novembre del 2011

H

La nostra casa té forma de "H", tot i que el pal del mig és més llarg que els del costat, però perquè us en feu una idea. A la part horitzontal hi ha l'entrada, la cuina, el menjador o sala d'estar i una mica de passadís. A la part dreta, dues habitacions i dos banys, a la part esquerra, dues habitacions i un safareig.
Fins ara, les dues nenes compartien habitació per dormir (ala dreta) i per jugar (ala esquerra). Però aquest cap de setmana hem fet el gran canvi: la Júlia feia setmanes que deia que volia tenir una habitació per ella sola i per això hem traslladat els seus bàrtols al que abans era la sala de jocs. Evidentment, moltes de les coses que hi havien allà han anat a parar a l'habitació de l'Elna.
Sembla que funciona prou bé, tot i que l'Elna tenia en un principi certes reticències a dormir sola.
Jo vaig compartir habitació amb ma germana durant aproximadament 20 anys al pis de Barcelona, però a la casa de Moià podiem tenir cadascuna la nostra habitació i m'encantava!

Canviant de tema: és increïble la "calor" que està fent a Estocolm. Portem una setmana sense baixar de 0 C i sembla ser que durarà com a mínim una setmana més. Durant el dia som a 10 C!!! De manera que porto dos caps de setmana treballant al jardí (no ho hagués pensat mai que ho podria fer en ple mes de novembre) i ja he enllestit un rabatt més (zona aixecada per les flors/plantes). Així la feina pesada ja està feta i a la primavera només hauré de plantar.
Ara bé, a les 16:30h ja haig de plegar  perquè sinó no m'hi guipo!

dimecres, 2 de novembre del 2011

El convidat (2a part)

Contestant al comentari de l'anònim (o potser era en Quirze?) -i admeto que també ho havia rumiat quan mirava el programa a l'Ipad, ahir mentre dinava- passaré a fer quatre comentaris sobre El convidat amb Benedetta Tagliabue.
Per començar, els aspectes positius.
  • Em va encantar que parlés el català amb la fluïdesa amb la que ho feia, sobre tot tenint en compte els dos programes anteriors. En certa manera em vaig sentir identificada amb el personatge: canviar de país per amor, aprendre'n la llengua, adaptar-se a les noves costums, saber apreciar les coses diferentment quan es torna a casa, etc. En un moment donat l'Om va dir que era italiana però parlava "amb accent francès", suposo que referint-se a la seva pronunciació de la "r", perquè no va tornar a treure el tema.
  • Em va impressionar la casa de l'arquitecta, sobretot l'espai amb la piscina i la pantalla de cinema. També els mobles de disseny, el pati, i el fet que es trobés ubicada darrera un portal de fusta que ningú sospitaria que amagués aquesta llar.
  • Divertida i espontània la conversa sobre Berlusconi.
  • Em va agradar saber que és una dona ferma, que ha treballat molt (i bé) visquent com a mare soltera (amb possibilitats econòmiques, pero no per això se li ha de treure mèrit), tot i que m'hagués agradat saber una mica més de les seves obres arquitectòniques.
Les febleses del programa, al meu entendre, varen ser:
  • L'aparició de la "filipina" servint el sopar, treu credibilitat al fet de que fos l'arquitecta qui fes el sopar.
  • La insitència de l'Om a parlar sobre el difunt marit de Tagliabue, l'Enric Miralles, que tots sabem va ser un gran arquitecte. No només preguntant sobre temes professionals o de com es van conèixer (fet que es justifica per conèixer la raó del trasllat de l'arquitecta a Bcn), sinó repetint-se en l'aspecte de la malaltia, la mort, l'amor, etc. La sensació final és que vam aprendre més coses sobre en Miralles que sobre la Tagliabue. Un altre cop aquest filtre masculí de veure les coses. Em pregunto si la situació hagués estat a la inversa (entrevista al Miralles, viduu de la Benedetta): haurien estat parlant d'ella i la seva feina?
  • L'escena de la piscina també em va semblar una mica fora de lloc, ben bé com si tots dos estiguessin flirtrejant l'un amb l'altre, i a sobre amb "La dolce vita" passant a la pantalla... Haguessin triat aquesta ambientació si l'amfitrió hagués estat un home? 
En general, però, el programa em va deixar una impressió molt més bona que el de la setmana anterior i com sempre, certa nostàlgia de la meva ciutat.

Qui sap, potser es convertirà en un post setmanal, aquest sobre El convidat!