divendres, 30 de desembre del 2011

de vacances (?)

Sí, no escric perquè estic de vacances (a Catalunya) i intento no passar gaire estona davant l'ordinador. O millor dit, passar-hi l'estona justa per poder acabar el treball final que haig d'entregar abans del dia 5. Quin pal! El que menys m'agrada d'estar estudiant mentre treballo és que fins i tot quan tens vacances de feina sempre hi ha algun deure a fer. No acabes mai de relaxar-te... com quan era jove i universitària i els caps de setmana sempre et feien venir remordiments per no haver fet el que s'hauria d'haver fet.
Això sí, ningú em treurà el gust de poder-me passejar sense guants ni gorro i gaudint del sol encara a les quatre de la tarda, ni l'alegria de veure que les nenes poden passar-se tres hores jugant al parc sense congelar-se. Per no parlar del cel blau que puc veure dia a dia. Cada any em passa el mateix i cada any repeteixo la mateixa frase: "això no té preu!"
Bon Any 2012!!

dijous, 22 de desembre del 2011

El convidat (7a part)

Vinga va, doncs com que m'ho heu demanat, escriuré el post sobre El convidat amb Pilarín Bayés (l'últim de la temporada, em sembla).
Com molts de vosaltres, jo vaig créixer llegint llibres il.lustrats per aquesta dona, que té una veu que em recorda a una farmacèutica que conec. En recordo especialment un de rondalles catalanes. Els seus dibuixos m'agraden per la simplicitat plena de detalls, malgrat pugui semblar paradoxal. Em refereixo a que són dibuixos per nens on el món és tal i com el veuen ells. Per exemple, recordo que una de les històries que vaig llegir de petita, no sé dir quin, a un personatge li tallaven el coll i en lloc d'haver-hi nervis i musculatura penjant, el tall era perfecte i només hi havia una gota de sang i un petit cercle pintat de vermell al mig del coll, com si fos un braç de gitano. No sé si m'explico, però recordo que així és com m'imaginava el cos de petita: el òrgans, les venes, els ossos, tot està ben posat i diferenciat, sense sang ni res entre ells.
Per altra banda, en aquests moments coincideix que la Júlia i jo estem llegint El zoo d'en Pitus - un llibre que des que la mestra ens el llegia en veu alta cada dia una miqueta (als 6 anys?), em va encantar- també il.lustrat per Pilarín. Curiositats de la vida, no sé si recordeu que la recollida de diners que feien els amics d'en Pitus era perquè aquest pogués anar a Suècia a que el veiés un metge molt bo que li curaria la seva malaltia... La Júlia  no acaba d'entendre perquè ha de venir un nen de Barcelona fins a Suècia perque el vegi un metge. Les coses han canviat. No crec que avui en dia ningú s'atrevís a publicar un llibre on la sanitat del país quedés en evidència.
Però tornem al programa:
M'agrada el somriure de la Pilarín al llarg de tot l'episodi, el fet de que porti uns barrets horribles i que es passi 13 hores al dia dibuixant. M'encanta la seva manera de rebel.lar-se als convencionalismes, ni que sigui amb petits gestos, com el de casar-se per la tarda i de curt, l'any 65 (no sabia que es considerés que els casaments de tarda propiciàven orgies!).
M'agrada que hagi sigut una mare "poc convencional" (no entraré a discutir el concepte d'una mare convencional) i hagi deixat certa llibertat als seus fills que en el seu moment -i especialment en la societat conservadora de Vic- no deuria ser gaire normal. Això segur que els va fer créixer i ser ells mateixos. Em va fer molta gràcia la història de l'ou pintat que canviaven per un entrepà els dies d'excursió.
En general, penso que l'Om ho va fer força bé, a excepció del que comentaré més avall. Sobretot perquè ell perd protagonisme, aspecte que ha millorat en els últims programes: ja no el veiem afeitant-se ni el sentim parlar de la seva crisi de 40 anys, o de que no sap si vol ser pare.
M'agrada que el marit de l'il.lustradora sigui qui li prepari els àpats, tot i que és trist que ho haguem de recalcar, com si fos una cosa extranya. Ens hi aguessim fixat si hagués estat al revés? De la mateixa manera, per què el convidat ha de preguntar a l'home de la Pilarín si porta bé que l'èxit el tingui la dona de la casa? Em sembla que el mateix li va demanar al marit de la Rahola.
Seguint en la mateixa línea, totalment fora de lloc la pregunta dirigida a la Pilarín sobre si és important que una dona guanyi diners. Si us plau, Om, és l'any 2011 i ja en fa uns quants que aquesta pregunta està resposta. O potser li preguntaria al Sr. Dexeus si li sembla important que l'home porti un sou a casa? I perquè ha de comentar dues vegades que el germà de la Pilarín és metge? Li dóna aquest fet més autoritat a la dibuixant?
Una altra comentari totalment fora de lloc (sobretot pel to de l'Om, que sovint quan parla amb gent gran, sembla que es pensi que són tontos) va ser quan li va dir "oh però, hi ha gent que diu que els immigrants s'emporten tots els ajuts d'aquí"... esperant alguna mena de reacció de la Pilarín.
Altres observacions sobre el programa:
- em vaig quedar amb les ganes de veure a la Bayés dibuixant, les seves tècniques, els materials que utilitza, quin concepte té de com s'han d'il.lustrar els llibres per infants...
- l'escena amb els nens i el futbol un pèl llarga, la veritat
- la música del programa m'agrada, l'escolto per Spotify, però penso que tendeix a repetir-se. Hi ha autors que surten a quasi cada programa. Sembla que hagin agafat un disc i triin una cançó per episodi... (Adam Green, Antònia Font, Belle & Sebastian, El petit de Cal Eril, Johnny Cash o Mishima, per dir-ne alguns).
Espero els vostres comentaris!


dimecres, 21 de desembre del 2011

white Christmas?

Acabo de tornar de la meva passejadeta (quasi) diària. Sempre que puc surto a mig matí, ni que sigui mitja horeta per que m'entri una mica de llum natural pels ulls, perquè si em descuido, se'm fan les 15h i ja hem begut oli... Per entendre'ns, quan surto a portar l'Elna a la guarderia (la Julia ja va sola a l'escola) encara no s'ha fet de dia i quan la vaig a buscar ja és fosc. I ja sabeu que per l'estat anímic és important donar al nostre cervellet una dosi de llum natural.
Avui està tot blanquet i el paisatge molt bonic, tot i que ningú assegura que s'aguanti fins la nit de Nadal.
Durant la passejada he escoltat el programa de catràdio amb en Fuentes i m'estava partint de riure, caminant jo sola que si m'hagués vist algú hauria pensat que era boja...
Des que tinc telèfon intel.ligent i tableta, estic súper al dia amb les coses que passen a Catalunya, tot i que encara no m'he enterat de què ha fet l'Urdangarin, ni tampoc m'interessa perquè tot el que tingui a veure amb la monarquia, m'importa ben poc.
Vaig veure alguns moments de la marató de diumenge, que em van emocionar especialment perquè el fill d'una bona amiga meva va rebre un cor trasplantat ara no fa ni un any i vaig pensar molt en ell. Em fa il.lusió veure que la gent pot ser tan solidària, tot i la crisi econòmica que està patint el país. No obstant, penso que no hauriem d'estar tota l'estona omplint-nos la boca amb afirmacions del tipus "hem demostrat un cop més que els catalans som molt solidaris, sobretot comparant-nos amb altre gent" (o quelcom de similar que va dir en Mas). Sí, està molt bé donar-nos copets a l'esquena, però tampoc podem anar pel món mirant-nos el melic. Mirem una mica en fora per veure que hi ha moltes coses que podem fer millor, jo diria!
*He vist El Convidat de la Pilarín, però no sé si escriure'n un post perquè a l'últim, a part de la Sònia (benvinguda!) ningú m'ha comentat res... o sigui que potser ja en teniu el pap plè, no?

dissabte, 17 de desembre del 2011

Plomes i El convidat (6a part)

A les fotografies hi podeu veure el dalt de la nostra bústia i de la del veí, on el gel hi havia fet aquests dibuixos. Vaig trobar que a la primera sembla que hi hagi unes plomes de paó, mentre a la segona el paó ha desplegat tota la cua. Peró potser només sóc jo que ho veig amb molta imaginació...
Avui està nevant però com que no baixem de 0,5C, només quedarà en pasteig. Potser aquest any no tindrem un Nadal blanc, però no m'importa massa.
Com que no tinc gaire temps, entre feina i estudis, no escric sovint, però penso en molts posts que es queden en això, pensaments...
En tot cas, segueixo tirant d'El Convidat, perquè quan el miro, sempre penso que n'haig de fer referència al blog, i perdó si em faig repetitiva, però és la primera "sèrie" de posts que he fet i la vull concloure. A més, m'agrada veure les vostres reaccions. Avui doncs, Pilar Rahola.
Sempre he pensat que la Rahola era una persona que volia sobretot, fer-se veure. Vull dir, aparèixer en política, debats televisius, provocar, etc, tot perquè ens la mirem i parlem d'ella. Però vés per on, em va caure millor del que em pensava.
Per comencar, la casa de Cadaqués em va semblar una passada, molt bonica. Suposo, a més, que és la residència de les vacances i el cap de setmana. No va quedar clar si els seus pares hi viuen sempre o només hi passaven aquells dies. Fins i tot hi havia una arpa -em pregunto si la toca algú- que faria a la meva filla més felic que un gínjol. El jardí, preciós, amb zones ben diferenciades i molt ben cuidat.
Trobo que la periodista es manté molt bé per tenir 52 anys, està més guapa ara que quan en tenia 30. No menja carn, cosa que li fa guanyar un punt més (jo tampoc en menjo).
Estic totalment d'acord amb ella en quan a l'existència d'un elitisme intel.lectual que fa pudor i sobre  el fet de que ser home dóna "invisibilitat" (per bé i per mal), al menys en el món polític. Com ella, penso que hi ha massa poques dones que influenciin la opinió pública.
Graciosa l'anècdota sobre la tia monja. Molt bo!
Em sembla que és el primer dels programes on l'Om perd tot protagonisme i no surt afeitant-se.
Aspecte que em va sobrar: les al.lusions a la vida sexual amb la seva parella.
I ja que toquem el tema de les dones i l'invisibilitat, només comentar que de nou, el sopar del Nobel va inspirar comentaris sobre:
- la capacitat intel.lectual dels homes guanyadors i...
- el gust de les dones (guanyadores o no) vestint-se, qui havia dissenyat el seu vestit, quines joies duien, etc, etc. Trist!
Nosaltres, seguint la tradició, vam fer un sopar de gala amb altres tres parelles amigues, el mateix dia de l'entrega dels premis.

dijous, 8 de desembre del 2011

Primera enfarinada i El convidat (5a part)

Dimarts va caure la primera neu de la temporada, poqueta cosa, però suficient per donar aparença nadalenca al paisatge, com quan enfarinem el pessebre. Demà neverà tot el dia i dissabte també o sigui que imagino que tocarà pala ;-) (va per tu, Garbí).
I ara, a comentar el darrer "El convidat" amb Marina Rosell.
No crec que sigui casual que la difusió coincidís amb el llançament del seu últim disc, que gràcies al programa va poder promoure una mica més. Sobretot perquè ella mateixa no semblava gaire còmode en la situació d'amfitriona o d'entrevistada. Suposo que d'aquí ve també l'aparició d'altres personatges que acaparen gran part del capítol: Monica Randall i Georges Moustaki.
La primera, ni em va ni em ve, més aviat em fa l'efecte que ja li va passar el seu moment de glòria. No passen desapercebuts els retocs de quiròfan al front i al voltant dels ulls (o potser és mà de Botox?). Al dinar a Les set portes (apa, més publicitat), l'Om acaba fent més preguntes a l'actriu que a la cantant.
Ara bé, tenir la oportunitat d'entrevistar Georges Moustaki, és una gran sort pel "convidat". L'entrada d'una de les veus més representatives de la chanson és positiva tant per la Rosell (publicitat) com per l'Om (ocasió única des del punt de vista personal i periodístic).
En Moustaki té cançons que m'encanten i ja fa anys que l'escolto. Em va fer força pena veure l'estat en què es trobava el pobre home, que més que 77 anys semblava que en tingués 90. Em va sorprendre veure com dominava la llengua espanyola i em va entristir una mica veure que ni el periodista ni la Rosell parlen francès (o almenys no ho demostren).
Preguntes:
1- perquè vol participar Marina Rosell en un programa d'aquest tipus quan és obvi que no vol exposar la seva vida privada al públic? Em sembla que la resposta cal trobar-la en el que escribia a l'inici del post.
2- No hi ha ningú de l'equip que pugui ensenyar a Albert Om a pronunciar el poc francès que parla? No es diu Jaks Brel, es diu Jaques i en francès les "s" a final de paraula no es pronuncien, per entendren's, "Jak" seria la pronunciació correcte.
A aquestes alçades trobo bastant patètic que molts periodistes encara vagin pel món pronunciant paraules extrangeres resultant en una mena d'híbrid entre català i l'altre idioma, sobretot quan es refereixen a noms propis: Bruce (E)Springsteen, y(o)utube, .
Ep! Amb això no voldria ser repel.lent, sé que molts de vosaltres també ho pronuncieu així, però considero que els mitjans de comunicació tenen certa responsabilitat i haurien de fomentar la pronunciació correcta de les llengües, sigui quina sigui la que fan servir, sobretot quan la pronunciació implica una omissió de so i que per tant no costa res.



divendres, 2 de desembre del 2011

safrà i Generació D

Advent a Suècia és sobretot llumetes decoratives que il.luminen la foscor: estrelles que decoren les finestres, lamparetes LED que discretament aporten lluminositat en els jardins altrament invisibles a partir de les 15h. Però les setmanes abans de Nadal són també olor de taronja i canyella, vi calent -amb espècies, panses i ametlles- (glögg) i safrà. I no exactament a la paella, sinó sobretot en una mena de brioxos (vegeu foto) que s'anomenen lussekatter o lussebullar.
La primera part de la paraula ve de "Sankta Lucia" (13 des.) que aquí, como ja he dit altres vegades, es cel.lebra molt: és el dia que els nens  es disfressen de Sta. Llúcia, galeta de gingebre o Pare Noel i canten nadales pels pares i mares a l'escola/guarderia.
Total, que m' acabo de menjar un lussebulle amb el meu cafetó del dia.

L'altre part del títol ve, com ja us podeu imaginar, del programa que van emetre a TV3 -cadena que gràcies a l'Ipad segueixo molt més que abans-.

Ignoro si s'emet cada 7 anys, o si les entrevistes les han guardat durant tot aquest temps per fer el programa que vaig veure l'altre dia. En tot cas, jo no l'havia vist mai abans.
Em va fer molta gràcia perquè jo formo part d'aquesta generació. Com la majoria dels entrevistats, vaig néixer l'any 1973 i òbviament, reconeixia totes les músiques triades, el tipus de roba que duien en les diferents èpoques, etc. M'encantaria que m'haguessin fet aquestes entrevistes a mi i poder veure com era i com pensava en diferents etapes de la vida, perquè els records que una té sempre són triats i subjectius.
Tot i que considero que no es pot fer un retrat d'una generació amb una mostra de tan poca gent, reconec que el programa té cert ganxo. Suposo que van decidir agafar persones de diferents llocs del país. Pels accents, em sembla reconèixer 2 de Bcn, 2 d'Osona o del Berguedà (?), un de les terres tarragonines i un de les de Lleida. Cap de Girona (em sembla), però no em feu massa cas perquè tampoc en sé tant de reconèixer accents. En qualsevol cas, m'hagués agradat que diguessin d'on eren.
Interessant veure gent que té una vocació professional tan clara des dels 16 anys i alleujant veure que la majoria canvien i s'adapten a diferents circumstàncies i poden canviar de rumb (no sóc l'única!).
Les idees polítiques semblen en canvi, estar molt clares des de l'adolescència, la qual cosa em fa suposar que té molt a veure amb el que es viu en l'àmbit familiar i escolar.
Sorprenent veure que hi ha un tan alt percentatge d'accidents de cotxe (!)
Entristidor veure que per algunes dones el temps passa i no han pogut tenir els fills que en un moment donat desitjaven.

Per últim, xocant, una vegada més, veure que sóc més vella del que em pensava. Realment tinc aquest aspecte? Em sento tan jove encara!

Afegit: què pinta aquell altre noi de l'entrevista de l'any 89 al Xavi? Perquè no van editar la imatge per treure'l?

dijous, 1 de desembre del 2011

El convidat (4a part)

Per fi he pogut veure el darrer programa on l'Om anava a casa el Sardà.
Le veritat és que no tinc massa a dir, un adjectiu podria resumir-ho tot: aburrit. Res interessant a destacar, ni bo ni dolent. Potser algunes observacions:
- repetició del tema de la mort dels pares, que surt massa sovint en totes les converses
- de nou, veure la inutilitat de molts homes a l'hora de preparar un sopar. Lamentablement em sembla que és prou freqüent, tot i que els cuiners famosos sempre són homes -a excepció de la Ruscadella-.
- Esperpèntica la figura de la "comtessa" Nené. El nom ja diu molt, però la cara semi-operada i pintorrejada com una pepa... què voleu que us digui? No pinta res! Potser a la dona li feia il.lusió sortir a la televisió, com al senyor de l'escena del restaurant, que va fent fotos amb el mòbil i està allà com un estaquirot darrera la barra.

I com que sobre El convidat no puc dir res més, us comento que aquest novembre ha estat terriblement calurós per Estocolm: pràcticament no hem baixat de 0 C ni un dia, la majoria del temps hem estat entre els 5 i els 10 C, cosa certament poc habitual. No sempre neva el mes de novembre, però fred normalment sí que en fa. I en canvi, aquest any... avui 1 de desembre encara es pot trobar alguna flor al jardí! Al.lucinant. Jo la mar de contenta: per un costat m'estalvio la pala i per l'altre penso que l'hivern es farà més curt, o si més no, no tan llarg com els dos darrers anys.
El dilluns han dit que ja baixarem a -5C, però ja toca al mes de desembre.

divendres, 25 de novembre del 2011

cafè des-què?

Doncs això, que una de les altres coses que aquí no es troba, tot i la globalització sota la qual vivim tots, és el cafè descafeinat. Bé, haig de matitzar: es pot trobar als supermercats, per fer-te'l a casa. El que vull dir és que no en pots demanar a les cafeteries, restaurants, etc.
I és curiós, perquè aquí a Suècia se segueixen molt les tendències nord-americanes i que jo sàpiga és ben normal poder demanar un "decaff" als EUA.
En general, m'agrada més prendre el cafè amb cafeïna, que també diuen que és més sa. Malgrat tot, hi ha dies en que ja m'he pres la meva tassa i no goso pendre'n una altra, perquè més aviat sóc d'índole nerviosa i no crec que em convingui massa, però potser em ve de gust, sobretot si estic fent sobre-taula.
Tampoc es poden demanar infusions d'herbes, l'únic tè sense teïna que et serveixen -i no a tot arreu- és el rooibos.
Els suecs, si es pot generalitzar, beuen molt cafè. Segons l'Associació d'importors i torradors de cafè de Suècia, els països nòrdics són els que més cafè beuen d'Europa. Primer els finesos, seguits del suecs, els noruegs i els danesos. Suposo que la gent no associa Escandinàvia amb cafè, però és cert que molta gent en beu a tota hora. El meu marit és l'excepció que confirma la regla perquè no en pren mai.

Per altra banda, dir que vaig de cul i que no he tingut temps de mirar els dos últims programes de "El convidat". La setmana que vé acabo les classes del màster i espero poder tenir més temps, també per estar més activa al blog.

dijous, 17 de novembre del 2011

xiclets de maduixa i altres foteses

No sabeu com n'és de difícil, si no impossible, trobar xiclets de maduixa en aquest país! N'hi ha de menta, d'eucaliptus, d'aquells que et fan les dents més blanques, els que porten vitamines, passant pels de sàlvia o regalèssia, tutifrutti i sense oblidar els de fusió de gustos: gerds amb llimona, meló i síndria, etc.
Però quan una vol simplement mastegar un xiclet de maduixa (àcida a poder ser)... nanai. El que més s'hi apropa és el de plàtan i maduixa, i què voleu que us digui, no m'entusiasma. Hauré de comprar-me'n uns quants quan baixi per Nadal.
És curiós això dels "gustos" (xiclets, gelats, galetes) segons els països. Recordo que quan vaig anar a EUA la primera vegada a l'any 91, estava súper de moda la canyella i n'hi havia a tot arreu, fins i tot als xiclets!
Canvi de tema: ahir al metro, de set seients que tenia a la vista, cinc estaven ocupats per viatgers que feien servir en aquells moments un IPhone, un per una senyora gran que no tenia cap artilugi a la vista i un per un home africà que estava parlant per un mòbil Nokia d'aquells de primera generació que pesaven 1kg. Jo era la que ocupava el vuitè seient i no estava fent servir cap telèfon.
És al.lucinant com s'ha extès l'ús de l'Iphone o el smartphone en aquest país. Què en fa la gent dels telèfons que tenien abans? El deuen vendre als africans.
Tercer comentari que potser no és cap fotesa: la setmana passada ens van enviar a tots els profes de la Uni, una circular titulada "Com actuar en cas de sospitar que un alumne tingui tendències suïcides". Recordeu l'escena de la película Blue in the face, on Lou Reed diu que NY no li fa por, que li fa més por Suècia que té un alt índex de suïcidis? Doncs això. Em sembla que ja us ho havia dit alguna altra vegada: en aquest país hi ha el triple de morts per suïcidis que per accident de trànsit (és clar que tampoc hi ha molts accidents de trànsit). Tot i haver-se reduït en un 20% des dels 70, actualment són uns 1500 suïcidis per any. Una mica esfereïdor, si més no.
Els consells que ens donaven: recomana a l'estudiant anar al metge perquè pugui derivar-lo al psiquiatre. Fer les següents preguntes i per aquest ordre (es diu "escala de suïcidi), interrompent el qüestionari en cas d'obtenir resposta negativa:
  • Estàs deprimit? Trobes que la vida no té sentit?
  • Has pensat que seria millor no viure?
  • Has desitjat estar mort?
  • Has pensat en treure't la vida?
  • Has estat a punt de fer-ho?
  • Tens planejat fer-ho en un futur pròxim?
  • Has intentat suïcidar-te alguna vegada? Quan? Com?
Bastant flipant, no creieu?

divendres, 11 de novembre del 2011

El convidat (3a part)

No sóc massa amant del futbol i per això no vaig tenir pressa en mirar-me El convidat d'aquesta setmana, però us haig de dir que em va sorprendre gratament.
Si bé és cert el que diu en Salvador (sempre surten els mateixos "famosos" a tots els programes), penso que aquest programa té la gràcia de donar una altra perspectiva, potser més humana, de la que s'acostuma a donar des d'un plató. Si més no, pels tafaners com jo, és interessant veure les cases on viu la gent.
Al Carles Rexach jo només l'havia sentit parlar en les típiques rodes de premsa post-partit.
D'aquí la meva sorpresa en positiu, perquè vaig veure aquesta altra cara del personatge, que no coneixia. Òbviament hi van haver detalls que no em van agradar, però en general, ha estat, per mi, el més interessant de tots Els convidats de la temporada. Per cert, des d'aquí enviar l'enhorabona a tot l'equip pel premi Ondas (em pregunto si hi ha alguna dona...?). Passo a el.laborar la llista dels pros i contres del programa de dilluns.

Aspectes positius
  • El que més em va agradar va ser la filosofia de vida d'en Rexach, amb algunes frases dites amb espontànietat però que contenen certa profunditat, com per exemple: "quan més penses, més costa ser feliç", "un ha de saber aburrir-se, no s'han d'estar fent coses tot el dia", "per ser feliç un no pot demanar massa coses" (en l'aspecte material, entenc), el "no passa res" que diu la filla que és el que més sentia dir de petita al seu pare. Aquesta mena de layback -que dirien els anglesos- em va encantar i el vaig envejar. Tan de bo ens ho puguessim aplicar molts de nosaltres.
  • La senzillesa de l'interior d'una casa (aquest punt es repetirà també en els aspectes negatius, ja veureu perquè) que podria ser la dels caps de setmana de qualsevol de nosaltres.
  • L'aperitiu amb olivetes pres al jardí (quina enveja!!!), d'aquestes que no es troben a Estocolm i que haig de carregar a la maleta quan tornem de Catalunya.
  • L'humor d'en Rexach en admetre sense vergonya, que ell mai ha canviat un bolquer i que el dia que se li va cagar el nen quan la dona no hi era, el va rentar amb la manguera (per què no? sempre i quan fés calor, és clar). Més d'un de l'edat del Rexach ha actuat de la mateixa manera, amb els fills i amb els néts (ara mateix penso en un en concret que se sentirà aludit).
  • La humilitat i la manera "campetxana" de parlar, amb el seu llenguatge de la gent del carrer
  • L'escena on l'Om esbufega en la pujada en bicicleta, mentre el de 65 anys li passa davant, perquè demostra que l'Albert cumpleix la seva idea de programa amb totes les seves conseqüències, de manera que el programa guanya en ser realista i l'espectador se sent més proper.
  • Que els fills (i les nétes, moníssimes) parlessin català, tot i tenir una mare castellanoparlant.
  • Mostrar com n'és d'important fer esport.
Aspectes negatius
  • Tornar a veure, per enèssima vegada, el fracàs de la inmersió lingüística a Catalunya, quan la Sílvia parla castellar, tot i haver viscut tota la vida al nostre país.
  • La senzillesa de l'interior de la casa, els mobles del jardí (plàstic) i la làmpara penjada d'un pal en plan cutre. Em va fer pensar que si bé pot reflexar la falta d'interès en el consumisme, també pot indicar certa garraperia catalana. Les rajoles de la cuina deuen ser les mateixes de quan van comprar la casa l'any 75. És clar que en Rexach va deixar clar que ell no hi posa els peus, a la cuina... És obvi que a la seva època els jugadors no cobraben les quantitats inmorals que reben ara els futbolistes, però tenint en compte que també va treballar d'entrenador, no crec que li faltin els calés. L'altra explicació que hi puc donar és que en Rexach vol donar aquesta imatge (en plan Ingmar Kamprad, fundador d'Ikea) de persona senzilla. Suposo que també deu tenir pis a Pedralbes i no ens el van pas ensenyar.
  • Quan pica de mans i diu "Tú, ya podemos cenar", dirigit a la seva dona.
  • Haver aconsellat al seu fill que no es casés fins als 40 anys i no haver dit res a la filla que es va casar als 24 (!). 
  • Haver-li posat al fill el nom de Carles, tal i com els seus pares li van posar a ell, i venir a dir que així és com s'ha de fer.
Ufff! Com m'he enrollat, no? Espero ansiosa els vostres comentaris!

dimecres, 9 de novembre del 2011

mala llet!

Avui ha estat un dia d'aquells que foten de mala llet. Tenia classe a la Uni a Estocolm i la meva idea era agafar la bici fins a l'estació (sempre vaig en tren a la ciutat) com faig normalment. A última hora però, se m'ha enredat la situació -havia d'acabar de llegir unes coses per la classe- i he decidit agafar el cotxe.
Però tornem una mica enrera: la situació se m'havia complicat perque ahir, per variar, el meu marit no era a casa i em vaig haver d' encarregar jo (per segon dia consecutiu) d'anar a buscar les nenes a les 16h. Després vam anar juntes a la farmàcia perquè resulta que els molt incompetents m'havien donat una medicació que no era la que el meu metge m'havia receptat. Van estar més de mitja hora per arreglar el problema: no us podeu imaginar com n'està de controlat el tema de la venda de medicaments en aquest país! Com sempre, el sistema basat en el paternalisme estatal de fer el millor pels ciutadans (vegis no poder anar a comprar la mateixa medicina si no han passat 4 setmanes, p.ex). Al costat seu, les farmàcies catalanes són quioscs de caramalets. Entremig, l'Elna va tenir ganes de fer pipí, o sigui show (el "CAP" situat al costat la farmàcia ja havia tancat -a les 17h-, i per tant vam acabar a l'arbust de davant la farmàcia). Al cap de 30 minuts havíem de ser allà on la Júlia va a cantar perquè feien funció pels pares. Vam arribar a casa a les 19h i amb prou feines vaig tenir temps de fer sopar i posar-les a dormir... Total que a les 21h ja només em quedàven ànims per seure davant la caixa tonta i jugar una mica al "wordfeud" i xatejar amb una amiga catalana.
Tornem al dia d'avui: arribo a l'estació i a la gran esplanada que hi ha per aparcar els cotxes, gratuïtament, no trobo lloc. Se m'acut aparcar-lo en una cantonada, just al costat de l'últim cotxe on no molesto a ningú per sortir ni entrar. M'adono que m'he deixat la targeta-abonament del tren a casa (mania de ficar-la a la butxaca de la jaqueta! Avui m'he posat una altre abric) i m'ha tocat pagar bitllet normal.
El pitjor ha estat al tornar a l'estació i veure sota el netejaparabrisa una multeta de 450 corones (quasi 50 eur) per haver aparcat on no estava senyalat. Us ho podeu creure???? En una esplanada que no està ni asfaltada, on és gratuït aparcar i on no molestava a ningú.
En dies com aquest, (i el d'ahir) és quan voldria marxar d'aquest país. Suposo que la foscor tardorenca tampoc ajuda: quan deixo les nenes a l'escola tot just està despuntant el dia i quan les vaig a buscar a les 16h. ja és fosc. :-(
Us deixo però un vídeo que m'han passat, que il.lustra en certa manera l'atrafagament matern...

dilluns, 7 de novembre del 2011

H

La nostra casa té forma de "H", tot i que el pal del mig és més llarg que els del costat, però perquè us en feu una idea. A la part horitzontal hi ha l'entrada, la cuina, el menjador o sala d'estar i una mica de passadís. A la part dreta, dues habitacions i dos banys, a la part esquerra, dues habitacions i un safareig.
Fins ara, les dues nenes compartien habitació per dormir (ala dreta) i per jugar (ala esquerra). Però aquest cap de setmana hem fet el gran canvi: la Júlia feia setmanes que deia que volia tenir una habitació per ella sola i per això hem traslladat els seus bàrtols al que abans era la sala de jocs. Evidentment, moltes de les coses que hi havien allà han anat a parar a l'habitació de l'Elna.
Sembla que funciona prou bé, tot i que l'Elna tenia en un principi certes reticències a dormir sola.
Jo vaig compartir habitació amb ma germana durant aproximadament 20 anys al pis de Barcelona, però a la casa de Moià podiem tenir cadascuna la nostra habitació i m'encantava!

Canviant de tema: és increïble la "calor" que està fent a Estocolm. Portem una setmana sense baixar de 0 C i sembla ser que durarà com a mínim una setmana més. Durant el dia som a 10 C!!! De manera que porto dos caps de setmana treballant al jardí (no ho hagués pensat mai que ho podria fer en ple mes de novembre) i ja he enllestit un rabatt més (zona aixecada per les flors/plantes). Així la feina pesada ja està feta i a la primavera només hauré de plantar.
Ara bé, a les 16:30h ja haig de plegar  perquè sinó no m'hi guipo!

dimecres, 2 de novembre del 2011

El convidat (2a part)

Contestant al comentari de l'anònim (o potser era en Quirze?) -i admeto que també ho havia rumiat quan mirava el programa a l'Ipad, ahir mentre dinava- passaré a fer quatre comentaris sobre El convidat amb Benedetta Tagliabue.
Per començar, els aspectes positius.
  • Em va encantar que parlés el català amb la fluïdesa amb la que ho feia, sobre tot tenint en compte els dos programes anteriors. En certa manera em vaig sentir identificada amb el personatge: canviar de país per amor, aprendre'n la llengua, adaptar-se a les noves costums, saber apreciar les coses diferentment quan es torna a casa, etc. En un moment donat l'Om va dir que era italiana però parlava "amb accent francès", suposo que referint-se a la seva pronunciació de la "r", perquè no va tornar a treure el tema.
  • Em va impressionar la casa de l'arquitecta, sobretot l'espai amb la piscina i la pantalla de cinema. També els mobles de disseny, el pati, i el fet que es trobés ubicada darrera un portal de fusta que ningú sospitaria que amagués aquesta llar.
  • Divertida i espontània la conversa sobre Berlusconi.
  • Em va agradar saber que és una dona ferma, que ha treballat molt (i bé) visquent com a mare soltera (amb possibilitats econòmiques, pero no per això se li ha de treure mèrit), tot i que m'hagués agradat saber una mica més de les seves obres arquitectòniques.
Les febleses del programa, al meu entendre, varen ser:
  • L'aparició de la "filipina" servint el sopar, treu credibilitat al fet de que fos l'arquitecta qui fes el sopar.
  • La insitència de l'Om a parlar sobre el difunt marit de Tagliabue, l'Enric Miralles, que tots sabem va ser un gran arquitecte. No només preguntant sobre temes professionals o de com es van conèixer (fet que es justifica per conèixer la raó del trasllat de l'arquitecta a Bcn), sinó repetint-se en l'aspecte de la malaltia, la mort, l'amor, etc. La sensació final és que vam aprendre més coses sobre en Miralles que sobre la Tagliabue. Un altre cop aquest filtre masculí de veure les coses. Em pregunto si la situació hagués estat a la inversa (entrevista al Miralles, viduu de la Benedetta): haurien estat parlant d'ella i la seva feina?
  • L'escena de la piscina també em va semblar una mica fora de lloc, ben bé com si tots dos estiguessin flirtrejant l'un amb l'altre, i a sobre amb "La dolce vita" passant a la pantalla... Haguessin triat aquesta ambientació si l'amfitrió hagués estat un home? 
En general, però, el programa em va deixar una impressió molt més bona que el de la setmana anterior i com sempre, certa nostàlgia de la meva ciutat.

Qui sap, potser es convertirà en un post setmanal, aquest sobre El convidat!


dilluns, 31 d’octubre del 2011

hàmster

De la mateixa manera que quan fa mal temps em queixo, haig de dir que aquest any la tardor està siguent molt suau. Va glaçar un parell de nits però ara ja fa dies que no baixem a 0 C, la qual cosa s'agraeeix tenint en compte que ja sabem el que dura aquí l'hivern. L'any passat per aquestes dates ja havia nevat! Això sí, la foscor no te la treu ningú. Ara, amb el canvi d'hora, a les 5 de la tarda ja és fosc, i cada dia una mica abans.
El títol del post l'he triat per comentar-vos que l'Elna fa una mica de hàmster. No perquè faci bola amb el menjar, sinó perquè "acumula" coses. Per exemple, al seu llit -no pas als peus, sinó al costat del coixí- hi col.loca una nina, dos gossos, un conill i un gat de peluix i depèn del dia s'hi afegeix alguna cosa més abans d'anar a dormir. A part, s'amaga cosetes al prestatge, darrera una caixa. Són coses per ella "especials", que potser no vol que la germana gran trobi o vegi, a vegades perquè justament són de la germana gran i els hi ha pres sense permís. També tot sovint, ha de carregar amb alguna/es joguina/es cap a taula, a l'hora d'esmorzar, dinar o sopar, no fos cas que algú li prengués...
Enfí, espero que això no es desenvolupi cap a una mania d'aquelles que té alguna gent que van col.leccionant coses fins que ja no hi caben a casa.
Jo per si de cas, vaig fent neteja de tant en tant i per sort, no sembla que l'afecti. :-)

dimecres, 26 d’octubre del 2011

el convidat

Ultimament m'estic mirant els vídeos d'aquest programa. Quan el van fer aquí a Suècia (en aquest cas, "la convidada") només el vaig veure una vegada. Més que res perquè els personatges que apareixien no m'interessaven el més mínim. En canvi, els de l'Albert Om m'agraden, suposo que perquè també m'agrada estar "conectada" amb l'actualitat catalana, veure com la gent menja pa amb tomàquet, sentir-me més a prop de l'ambient barceloní, etc. També, no ho negaré, perquè sóc curiosa de mena i m'encanta veure com viu la gent.
Em va agradar especialment el que va fer amb en Bonafuente. No tant per la figura en qüestió, si no per les vistes de la casa de Bcn i lo bé que semblava estar la dels caps de setmana...
Els dos últims que he vist, però, m'han deixat una mica decebuda. Per una banda, el del Gerard Quintana. Vaig sentir per CatRàdio que s'havia discutit molt el tema de que parlava castellà a casa seva. A mi això no m'importa, cadascú a casa seva que parli el que vulgui. El que ja em sembla més trist, és que els seus fills, que viuen a Eivissa, no siguin capaços de contestar preguntes senzilles (com "quants anys tens?") en català. La mare (o sigui dona d'ell) diu tota contenta que és nascuda a Bcn i probablement més catalana que en Gerard, però s'expressa en castellà tota l'estona :-(.

L'altre capítol que no m'ha agradat és el d'en Santiago Dexeus pels següents motius:
- la senyora que li fa d'assistenta (que és com de la familia, diu l'Om, però que va amb un uniforme de minyona dels anys 50), Mari Carmen, fa 23 anys que és al seu servei, o sigui com a mínim en fa els mateixos que viu a Catalunya i -com en el cas dels fills del Quintana- no és capaç de contestar en català. A més, en algun moment, l'Om fa allò que sabem fer tan bé tots els catalanets: canvia al castellà quan al cap d'unes quantes vegades, la senyora segueix parlant en sa llengua materna (és de Sevilla, però en canvi no té accent, curiós.).
- les floretes que li tira l'Albert al Dr., del tipus "és l'home que més vides ha dut al món". Què passa, que no hi ha més ginecòlegs en aquest país? A més a més, respon al patró tan habitual al nostre país: el ginecòleg s'enduu tots els aplaudiments quan és la llevadora qui ha estat tota l'estona amb la dona que està de part, fins el moment de l'expulsió que és quan arriba el metge.
- Preguntes del tipus "què sent una dona en el moment del part?" Per molt bon metge que sigui, no pot contestar a aquesta pregunta perquè senzillament ni ha parit mai, ni és una dona. Per l'amor de Déu!
- Preguntes relacionades amb la sexualitat de la dona. És ginecòleg, no sexòleg! I torno a insistir: és un home!
- L'accent "pijo" de la filla quan parla català... Ibizza, diu (com a pizza)! Almenys ho intenta. Això sí, amb el pare "en castellano que queda más fino"
- Una sèrie de detalls que em van fer pensar en alguns especimens que poblen Sarrià, Pedralbes, Bonanova, Sant Gervasi i Sant Cugat, i que no m'agraden gens.

Una última coseta, i amb això acabo: de 12 personalitats que visita aquesta temporada, només 4 són del sexe femení.  En la primera temporada, 4 de 13... No em faran creure que no hi ha més dones interessants a Catalunya!!! O potser és que no han volgut tenir un convidat a casa?

*com que no estic al dia de la premsa catalana, ignoro si aquest tema ja s'ha tret en algun debat...

diumenge, 23 d’octubre del 2011

La Caputxeta Vermella

Vaig pensar que escriuria aquest post quan l'altre dia llegia el conte a l'Elna.
La versió que la majoria de nosaltres coneixem és la que van popularitzar els germans Grimm. No crec que sigui necessari, doncs, transcriure-la. Hi ha algunes variacions en el final: un llenyataire o un caçador és el salvador que mata al llop o el fa fugir. A vegades l'àvia és a l'armari, altres dins la panxa del llop d'on en surt "vivita y coleando" quan disseccionen l'animal.
El que molta gent no sap és l'origen d'aquest conte i les implicacions que té.
En la tradició oral, la història ja existia a l'Edat Mitjana, tot i que poques semblances tenia amb la versió "actual". La protagonista i heroïna era la nena i el dolent el llop. En cap moment hi havia la intervenció d'un home. La Caputxeta s'encarava al "món", un cop arribada l'adolescència (simbologia del vermell-sang menstrual) amb l'ajuda dels consells de la seva mare i per arribar a la saviesa de l'àvia. Tres dones, en tres periodes diferents de la vida, juntes contra el "mal" personificat en el llop. Una mena de ritus d'iniciació a la maduresa, podriem dir. El més interessant és que en aquesta versió, la Caputxeta se'n sortia tota soleta i amb la seva astúcia aconseguia evitar ser menjada pel llop.
Al s. XVIII, el francès Charles Perrault publica la primera versió escrita, però en canvia totalment el missatge, amb un objectiu clarament disciplinari. La protagonista és una nena de classe alta, ingènua, bonica i crèdula, que no escolta els consells/ordres de la mare (autoritat) i que sense adonar-se de la seva capacitat "seductora" (culpa i simbologia sexual), acaba devorada pel llop.
Finalment, ens arriba la popular versió dels Grimm, on la crueltat que es veia en Perrault es matitza, però on s'introdueix l'element masculí-salvador, sense el qual, és evident, les dones no poden sortir-se'n. En aquest cas, es barrejen els objectius didàctics de Perrault (obediència a l'autoritat) amb l'element masclista de la inutilitat de la nena que si no fos pel caçador, acabaria dins la panxa del llop.
Tot això són teories molt simplificades per apropar-vos a una mirada més crítica dels contes que en un principi semblen tan innocents... Quina versió explicarieu a les vostres filles?
Amb tot això en ment, l'argentina Luisa Valenzuela va escriure un conte, "Si esto es la vida, yo soy Caperucita Roja", que us recomano que llegiu.
*El resum que he fet de les versions i teories l'he tret d'un article de Willy O. Muñoz, on analitza l'obra de Valenzuela.
Haig d'afegir que en els últims anys s'han fet arribar moltes variacions del conte, entre elles l'episodi de "Les tres bessones", que em sembla bastant acertat.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

cuina mol.lecular

Divendres vaig enganxar a mitjes (mentre feia el sopar) el programa de Catalunya Ràdio, "La tribu", on comentaven un documental sobre Ferran Adrià i el fet que ja començava a fer-se'n un gra massa. Que fins i tot els seus pares estaven tips de veure'l en els mitjans mediàtics.
Quan van ser els pares aquí, també me'n van parlar d'un reportatge sobre el cuiner i el seu famós restaurant, que ara passarà -si ho he entès bé- a ser una mena de laboratori culinari.
En qualsevol cas, m'ha fet molta gràcia veure avui en la secció de cartellera del diari suec, un petit anunci sobre l'estrenam, la setmana que vé de la pel.licula "El Bulli" (les lletres fetes amb aliments). Suposo que deu ser el mateix documental i ignoro quin cinema el mostrarà ni quants dies durarà...
Per altra banda, en el suplement dominical del mateix diari, hi ha unes planes dedicades a la cuina mol.lecular sueca. Parlen de tomàquets centrifugats, d'hamburgueses que triguen 30 hores a preparar-se i altres coses que em sonen molt a cuina "adriàtica".

divendres, 14 d’octubre del 2011

Productes poma

Confesso que no acabo d'acostumar-me a la nostra "tauleta digital" (si ho he entès bé, aquest és el nom català de l'artefacte), altrament dit, en el nostre cas, Ipad.
Fa tres setmanes que el tenim i de moment les nenes (i l'avi la setmana passada quan era de visita) són les que més l'han utilitzat. La Júlia navega per youtube per veure els seus clips preferits d'algunes pel.lis, intenta tocar el piano o la guitarra o juga amb diferents apps.A l'Elna sobretot, li agrada dibuixar.
En qualsevol cas, jo el vull utilitzar per llegir articles i llibres digitalitzats que em calen pels estudis i/o la feina, sense haver-los d'imprimir ni ser davant de l'ordinador a casa, ni haver de dur el portàtil amunt i avall. Per exemple, a la biblioteca. Ja m'he baixat l'aplicació per poder també editar (subratllar, anotar, etc) els documents en pdf. En canvi, si el pdf prové d'un escanejat, no es pot editar perquè el programa no el reconeix com a text sino com a fotografia... :-(.
Per altra banda, m'irrita una mica que tota l'estona hagis d'anar fent anar el dit perquè t'apareguin els menús, o que no puguis tenir dues finestres obertes (de diferents programes/apps) simultàniament. Bé, suposo que serà qüestió d'anar practicant i mirant tutorials.
De moment a casa ja tenim dos productres "poma", ja veurem quines necessitats més ens crearem. Intueixo que la propera poma serà en forma de telèfon.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

80 x 120 cm.

Aquestes són les mides de la meva finestra al Mediterrani, on en aquest cas, la mar no canvia mai d'estat. Em refereixo a la imatge que veieu a dalt, que he fet imprimir com un quadre i que ara decora la paret de davant el llit. La foto la vaig fer aquest estiu a Begur i espero que em porti un bri de llum en els matins que ja comencen a ser a força foscos per aquestes latituts.

dijous, 6 d’octubre del 2011

no l'he llegit



Mal em dolgui reconèixer-ho, no conec la poesia del guanyador del Nobel d'enguany: Tomas Tranströmer.
Un poeta suec, que va néixer i viu a Estocolm, al barri d'artistes per excel.lència: Södermalm. El seu nom s'ha nombrat bastantes vegades com a candidat al premi i finalment, aquest any, l'Acadèmia li ha otorgat.
Pel que sé, la seva obra és plagada de simbologia i metàfores, però repeteixo que no l'he llegit. Ha estat tradruïda a moltes llengües, no sé si al català també, però no m'extranyaria.
Fa 11 anys va patir una embòlia que li va deixar la part dreta del cos paralitzada i la parla tocada, com a un bon amic meu moianès... Transtörmer segueix però, tocant el piano amb la mà esquerra.

dimecres, 28 de setembre del 2011

...

Entre aniversaris, horaris d'escola, d'activitats extra-escolars, de feina, d'estudis, un marit a un altre continent... poc temps em queda per escriure al blog, però espero poder fer-ho ben aviat. Potser quan hi hagi les visites catalanes la propera setmana (?)

diumenge, 18 de setembre del 2011

estiu o tardor?

Ara estem en aquesta fase en que la temperatura a la nit (i conseqüentment als matins i vespres) ja està per sota dels 10 °C, però que si hi ha sort i surt el sol, encara pot escalfar una mica.
Al jardí hi ha plantes que segueixen florint, cosa que a servidora li alegra el dia. Els arbres i algunes altres plantes ens recorden, però, que aviat estarà tot pelat. El terra ja s'ha comencat a omplir de fulles grogues caigudes dels bedolls, l'acer palmatum ha agafat aquesta tonalitat vermella que el caracteritza, les pomes són a punt de collita...
Us deixo fotos del que m'agrada en aquests moments en el meu jardí, ja sabeu que les podeu fer més grans si hi cliqueu al damunt. I després marxaré cap a la classe de "Zumba" que vaig provar per primera vegada la setmana passada i em va agradar molt. No sé si també s'estila a Catalunya...
Acer palmatum
calendula officinalis


cosmos amb un sempervivum darrera

geranium "rozane". Floreix tot l'estiu i fins ben entrada la tardor!
pomes a primer pla, plantes d'ombra al rerefons

hortènsia


Platycodon grandiflorum
No sé el nom d'aquest trèbol però m'agrada el contrast


Alcea rosea alba

Budleja o arbust de les papallones, fa molt bona olor!

divendres, 16 de setembre del 2011

coses de la burocràcia

Notícia: "Senyor ha de demostrar que no li ha crescut la cama"

Resulta que fa 10 anys van haver d'amputar una cama a un senyor de Skellefteå, però cada 3 anys ha d'anar a que li mirin per poder continuar tenint dret a l'aparcament per minusvàlids. El metge ha d'escriure en un paper que segueix sense cama.

No comments.

Bon cap de setmana!

dilluns, 12 de setembre del 2011

Parc de les cireres

De cirera no n'he vist encara cap, però aquest és el nom que li han posat al parc -inaugurat a l'agost- que ens queda més a prop de casa, seguint el tema dels noms dels carrers, que tots responen a algun arbre, planta, fruit o flor.
Un parc infantil que ha trigat molt en fer-se realitat però del que finalment en podrem gaudir esperem, uns quants anys. És a uns 300 metres de casa, en una zona on ara estan edificant 32 pisos distribuïts en casetes adossades, (és a dir, que no semblen pisos).
El que m'agrada del lloc és que a part d'haver-hi equipament innovador pels nens i  nenes, han aprofitat l'espai inicial -un bosc- i han mantingut una harmonia en el conjunt. Han deixat un tros de bosquet, algun dels arbres en la zona de gespa i plantes, algunes soques que es fusionen amb l'espai lúdic, etc.
No falten els típics gronxadors, però també hi ha casetes i animals de fusta i un munt d'elements per grimpar, escalar i fomentar el sistema motor dels petits.
A més, han pensat també en els acompanyants dels principals usuaris! Hi ha un banc-gronxador (foto) i bancs amb taules, sota de pèrgoles on potser mentre la mainada juga, un/a podrà tenir un lloc per pendre's el cafè o llegir una estona (bé, em sembla que per això encara ens falta un o dos anyets més).
Enfí, us en deixo algunes fotos, fetes amb la càmara compacta i per tant no tan maques com una voldria. Si en voleu veure més ho podeu fer aquí (entrareu a la pàgina de l'empresa paissatgística a la que se li va encarragar el projecte).





divendres, 9 de setembre del 2011

divendres



Ai, divendres! Un dia tan especial, sempre té aquest quelcom de màgic saber que t'esperen dos matins de poder dormir més. De petita el divendres implicava marxar cap a Moià, encendre el foc en una casa freda -quan era hivern, és clar- i mirar alguna cosa per la TV, la familia junts: al principi era l'"un, dos, tres", "la clave" si feien alguna pel.li que puguessim veure els nens, després van venir el "vostè jutja" i "la vida en un xip". Ja de més grandeta potser em retirava a llegir a la meva habitació o a escoltar música que em feia sommiar en les sortides nocturnes de l'endemà.
Aquí és tradició tenir el que en diuen fredagsmys, el que en anglès vindria a ser  friday's coziness i que en català potser es podria traduir com a "ambient agradable/comfortable/acollidor dels divendres". Però la paraula en sí, implica -al menys últimament i entre la mainada i jovent-  vàries coses:
  • menjar tacos, pizza o similar
  • mirar una pel.lícula o programa acompanyats de llaminadures o crispetes
  • anar a dormir més tard que la resta de dies
  • pels adults: veure alguna cosa amb alcohol*
És a dir, agafar-se el divendres al vespre de relax: els pares no han de preparar un sopar massa avançat, els nens poden fer coses que normalment no els estan permeses: mirar la Tv fins més tard, menjar llaminadures, etc.
No sé com serà a Catalunya, però a Suècia cada vegada és més normal que en una casa hi hagi més d'una TV, de manera que pares i fills no cal que comparteixin pantalla. Nosaltres en tenim només una (que per altra banda és d'aquestes que fa mig o més metre de profunditat) i per sort les nostres filles encara no ens reclamen poder veure una sèrie de programes que ténen molt èxit en les families amb nens de 6 a 15 anys aprox. La majoria són del tipus concursos de cantar i/o ballar on el públic vota els seus preferits que es van eliminant setmana rera setmana. Ni el Tomas ni jo no tenim cap interès en veure'ls i de moment ens en podem escaquejar. Esperem que duri.
I parlant de tendències electròniques, ahir vaig anar a una reunió de pares de l'escola i em vaig enterar que hi havia "molts" companys de la classe de la Júlia -farà 8 anys a l'octubre- que tenen mòbil. A Catalunya també és així?

*veure vi o cervesa entre setmana encara no està massa ben vist per la societat sueca, tot i que cada vegada es va acceptant més el fet que hom pot veure un gotet de vi amb el menjar, que no ha de perquè venir seguit de tota l'ampolla.

dilluns, 5 de setembre del 2011

confessions

En un principi, vaig comencar aquest bloc (en el seu moment a bloc.cat) per informar de com m'anaven les coses per aquestes terres. Bàsicament per la familia i els amics, per no haver d'anar escribint "mails-informes" i poc a poc es van anar afegint més lectors, perquè aquí radica la gràcia dels blocs: que són públics i a l'abast de tothom que n'estigui interessat. Sí, ja sé que també hi ha l'opció de restringir l'accés a les persones que hom vulgui, però també m'agrada que gent que no conec em llegeixi, si més no per fer-se una idea de com viu una catalana a Suècia.
No obstant, el bloc també es pot veure com una mena de diari virtual, un lloc on desfogar-me i escriure com em sento en determinats moments. Però sempre fins a un cert punt, ja que no sé qui em pot estar llegint.
Per exemple, en aquests moments voldria cridar virtualment a tort i a dret sobre un tema de la feina que m'ha fotut de mala llet, però no puc. Simplement perquè no sé si algun company em llegeix (tot i que dubto que puguin entendre la meva llengua, però és clar, els traductors a internet cada dia són millors).
Només dir-vos que malgrat les idees pre-concebudes que puguem tenir de Suècia, el "mundillo" universitari fa tanta o més pudor aquí que a Catalunya. Intrigues, punyalades, endolls, enveges, competències, hipocresies, malbarataments de diners públics, aprofitats/des, criticons/es, ineptes, imbècils, i un llarg etc.
Ves per on, una mica sí que m'he pogut desfogar.

divendres, 2 de setembre del 2011

fisioteràpia i altres

Ja fa gairabé un any que em fa mal la cama dreta, des del taló fins a la zona lumbar. Primer vaig provar de reposar, deixar de córrer, no fer gimnàs de fer salts i tal. Després em vaig comprar unes mitges plantilles (estàndard) per si de cas tenia un taló en espoló. Vaig anar al que aquí anomenen "napaprat", que vé a ser una variant sorgida entre osteòpata i quiropràctor. Em vaig deixar uns quants calés però no em va servir massa.
Al final vaig anar a la metge de capcalera que em va aconsellar anar al fisioterapeuta (entra per la seguretat social, és a dir, només has de pagar fins a un cert preu) i que també podria ser bo fer-me unes plantilles a mida.
Les plantilles ja me les he fet (170 eur) i de moment no veig gran canvi.
En quant al fisioterapeuta, he intentat concertar cita vàries vegades però no tenen mai hora. Típic del sistema suec: has de trucar entre les 8:30 i les 9:30h per demanar hora, però és que a més, no dónen hores més enllà dels propers 15 dies. És a dir, has d'anar provant cada dia, aviam si hi ha sort. Avui la tia m'ha aconsellat que dilluns a les 8:30h ja estigui penjada al telèfon. N'estic fins a cert lloc, la veritat.
No vull tornar a la metgessa fins que no hagi almenys provat el que em va dir ella, però el cert és que potser el que convindria és que em fessin una radiografia per veure d'on vé el mal. És clar que coneguent com funcionen aquestes coses, i al no ser cap urgència probablement m'hagi d'esperar 3 mesos i per tant més val intentar anar al fisio primer.


dilluns, 29 d’agost del 2011

bonic

Mireu quin cuc més bonic vaig trobar dissabte a la fulla d'un salze del jardí! Bé, més que un cuc hauria de dir eruga, em sembla.






He googlejat una mica pensant que d'una criatura tan maca n'hauria de sortir una papallona preciosa, però... no podia estar més equivocada! El nom científic de l'animal és calliteara pudibunda i vegeu en què es transforma...



A vegades no deixa de sorprendre'm la quantitat d'informació a la que tenim abast en qüestió de segons... Imagineu el que hagués trigat en l'era pre-internet, en saber això: anar a trobar un llibre a la biblioteca, buscar per fotografies, etc. Quasi espanta!


divendres, 26 d’agost del 2011

escriptores

Malgrat la quantitat de bones escriptores que hi ha pel món, són poques les que tenen la sort de gaudir del mateix status del que gaudeixen molts escriptors. La importància que se'ls dóna a nivell mediàtic, editorial o fins i tot acadèmic està encara molt per sota de la que es mereixen.
Perquè com en tants altres aspectes de la nostra societat, a la literatura, l'home (en aquest context: persona de sexe masculí) segueix portant la veu cantant.
Qui no pot citar alguns escriptors contemporanis, per poc que l'interessin els llibres? Quants autors dels que vau estudiar al batxillerat eren dones?
Per sort, poc a poc aquestes xifres van canviant i les dones van guanyant terreny també en la literatura. No obstant, si busques material acadèmic sobre la literatura espanyola del s.XX sembla que les úniques escriptores que hi hagi hagut són Ana Ma Matute, Carmen Martín Gaite, Rosa Montero i María Zambrano. A Catalunya tenim òbviament a Mercè Rodoreda, tot i que el ressò a nivell peninsular és molt fluixet.
Alguns em direu que Montserat Roig o Carme Riera també tenen el seu pes, però és que n'hi ha tantes més! En tot cas, la quantitat d'estudis que s'han fet sobre els homes escriptors contemporanis sobrepassa de llarg els fets sobre les escriptores.
Probablement es van deixar de publicar molts textos que es quedaren oblidats en algun armari d'una mare de familia que no tenia ni temps ni valor per dur-los a cap editorial...
Enfí, només un apunt per transmetre la frustració que causa aquest tema.

dissabte, 20 d’agost del 2011

patacada

El xoc de tornar cap aquestes latituts ha estat més fort del que em pensava. Demà farà una setmana que vam aterrar i la sensació és de que fa molt més temps. No només pel fet d'haver comencat a treballar -i de valent, amb reunions a tot drap-, sino perque en tots aquests dies no hem passat dels 20 graus i hi ha hagut més pluja que sol. Avui no ha parat de ploure ni un sol moment. Tant la Júlia com jo estem encostipades i amb mal de coll i vaig per casa amb jersei i samarreta de màniga llarga.
Així que he pogut, m'he descarregat les fotos de les vacances i ara serà qüestió de mirar-me les quan vulgui recordar que encara som al mes d'agost.

Us en deixo algunes.





divendres, 5 d’agost del 2011

Catalunya i França

Com ja us deveu imaginar, no estic escribint res al bloc perquè l'ordinador quasi ni el toco, des que vam baixar cap al sur d'Europa. Els dies a Begur van estar molt bé: tot i no fer el temps que esperàvem -cel blau tot el dia- vam poder gaudir d'uns matins força assolellats i alguna tarda també. Com m'agraden les cales de la Costa Brava...
Dimecres vam tornar d'uns dies a França on vam estar molt bé i on sempre em falta temps per poder veure-ho tot i tothom amb la calma que m'agradaria.
I ara de tornada a Moià, a acabar les vacances (ens queden 8 dies!).
He fet fotos guais però ja les penjaré quan tingui més temps.

dissabte, 16 de juliol del 2011

nabius

Us parlava de les maduixetes del bosc l'altre dia i avui enceto aquest post amb els nabius, també coneguts com mirtils, que són aquestes boletes blaves que veieu a la foto. La planta salvatge que creix al bosc és un matoll petitet, d'uns 20 o 30 cm i la baia no és tan gran com el de la raca americana, que és la que se sol comprar a les botigues o plantar al jardí (que més que un matoll és un arbust d'un metre). A casa en tenim dels dos tipus. Generalment solen madurar a l'agost però aquest any ja fa unes dues setmanes que en podem menjar, segurament a causa de la calor que va fer al pont de maig que va accelerar tot el procés de la natura. També hi ha plantes que han florit abans d'hora.
Demà marxem cap a Barcelona i probablement em quedaré sense veure florir el clematis que és plè de flors a punt d'obrir-se però que no acaba de decidir-se. Els cosmos tampoc no sé si els veuré florits, amb sort encara n'hi haurà quan tornem a mitjans d'agost. Segueixo practicant amb la nova càmara i us deixo algunes fotos més, si les voleu veure en detall només heu de clicar damunt d'elles. Per cert, l'altre dia vaig veure que dos carrers més enllà hi ha una casa que té ruscs d'abelles i em sembla que per això aquest any n'hi ha tantes al jardí, que són molt benvingudes, tot i que la Júlia ja n'ha trepitjat dues, que evidentment l'han picat. Malhauradament la nostra gespa conté més trèbol que herba i a les abelles els encanta volar de flor en flor (que per molt que tallis, al cap de dos dies ja hi tornen a ser).

echinacea purpurea

Malva alcea i hemerocallis

leontopodium alpinum (Edelweiss)

lavandula angustifolia i achillea millefolium

lavandula ang. rosae amb borinot

clematis alpinum pujant per la roca, la de l'esquerra és la que està plena de flors a punt de sortir

part d'ombra, bosc darrera. L'astilbe del mig està preciós i les hosta i les heucherella van prenent forma

les fulles del meu gingko bilboa que va creixent però moooooooooooooolt lentament...

llit de flors sota la finestra de l'habitació de les nenes

dimarts, 12 de juliol del 2011

abans

No pot ser a causa de l'edat, perquè ja de nena, o a l'inici de l'adolescència, vaig comencar a interessar-me per les coses "d'abans". Al principi podia semblar una simple curiositat xafardera de remanar a l'armari de l'àvia, buscant objectes vells, o a la  capsa de fotografies de quan la mare era soltera. Però per a mi s'obria tot un món nou, amb ganes de saber-ne més: com vivien en aquelles èpoques? Evidentment, per a  mi, tot era tenyit d'un romanticisme que probablement era bastant lluny de la realitat, però el simple fet de poder provar-se un vestit que algú havia dut dècades enrera, implicava desplacar-se en el temps, imaginar-se una vida bucòlica dels meus avantpassats, quan de ben segur la seva existència de treballadors (del camp per una banda i de la ciutat per l'altra) poc temps els deixava per gaudir-ne.
Les antiguetats (o coses velles) em segueixen interessant, especialment quan provenen d'una casa o lloc que m'és afí. Són la memòria dels que ja ens han deixat, si més no, ens poden ajudar a crear records de moments que potser mai van existir.
Fa temps, però, que penso que aquesta possibilitat s'acaba amb la nostra generació. Les meves filles encara podran, potser, probar-se algun vestit dels 60 o 70 que va portar la meva mare, però jo no he guardat res de roba dels 80 o 90, més que res perquè estava molt desgastada i era de producció industrial, res únic. El mateix passa amb les joguines o objectes de la llar. La meva sogra ha guardat bastanta cosa al llarg dels anys, però per exemple el plàstic dels "clics", sobretot el dels objectes més petits, es trenca i és de mala qualitat. A més, tots els que vam néixer als 70 vam jugar amb el playmobil... què té d'especial?
En canvi, sí que té gràcia fer servir un cotxet de fusta per les nines que va construir l'avi del meu marit i que ha passat per 3 generacions.
Quan havia de néixer la Júlia, em van donar unes "batistes" que havia cosit la meva àvia: una monada! (no recordo si eren de quan era bebé el meu pare o nosaltres). La roba que he guardat de quan les meves filles eren bebés és roba comprada en alguna cadena, de cotó que es dóna al cap d'unes quantes rentades i que probablement ja està forca descolorida.
Altres coses més generals, com el parament de la llar, els recipients del menjar o les begudes, els electrodomèstics, etc, no tenen tampoc cap gràcia. Objectes de comprar, usar i llencar, a l'abast de tothom.
Ara, més que mai, penso en el valor de les coses fetes a mà i amb materials naturals com la fusta, la pedra i el ferro. Potser serà més car que el que està fet a la Xina, però a part de ser molt més bell, un dia arribarà ser vell i algú n'apreciarà l'encant.

dilluns, 11 de juliol del 2011

maduixetes del bosc


Aquesta és una de les fruites (o hauria de dir baia?) que més m'agraden. Aquí creixen per tot arreu, sobretot a les cunetes dels camins i voreres o a les zones boscoses del jardí. L'any passat no en vaig poder gaudir perquè vam marxar a finals de juny cap a Bcn, però aquest any sí. Ja n'hem menjat bastantes. Tene un gust tan dolcet, m'encanten!
No em desagrada viure l'estiu suec. Ens està fent bastant bon temps, ja hem anat a banyar-nos unes quantes vegades al llac, som al jardí, passejem... (les nenes i jo, el T. treballa). És clar que m'agradaria tenir més temps per llegir, però ja se sap que fins que les filles no llegeixen pel seu compte, la lectura arriba quan són al llit i dormen!
De totes maneres, ja tinc ganes de baixar cap a Catalunya i canviar l'aigua insípida i marronosa del llac per la salada i blava del Mediterrani... Evidentment també per veure a la familia i els amics, sobra dir-ho.