dijous, 30 de desembre del 2010

quin gust!

Ahir, passejant per Barcelona sense jaqueta, les nenes jugant amb les seves cosinetes al parc després d'escoltar música a l'Auditori... Quin gust! Realment no té preu, això de poder sortir de passeig, gronxar-se, correr sense "overalls" que impossibiliten la mobilitat, seure en un banc, mirar amunt i veure un cel blau que contrasta amb el verd dels xiprés i les restes encara florides d'un bougainville...
M'encanta ser aquí i poder gaudir de tot això uns quants dies, abans de tornar cap a les obscuritats nevades nòrdiques. Tot i que cada cosa té el seu encant, en aquests moments no em faria res allargar la temporada d'hivern a Catalunya per no haver de passar-me encara 4 mesos fent anar la pala.

dimecres, 22 de desembre del 2010

reposició

Sempre havia sentit a dir que quan neva, la temperatura sol estar entre -5 i 0 C. Per qüestions de física que no sé explicar (sócde lletres), sembla que quan fa realment fred, sempre surt el sol.
Bé, doncs això no és el que està passant ultimament. En aquests moments el termòmetre marca -14C i...està nevant -un altre cop-! Global warming?... my ass!
Si tinc temps faré alguna foto perque pogueu veure que el munt de neu acumulada és un "dejà vu" de l'any passat, que tot semblava indicar era un cas excepcional.
Ara només esperem poder agafar l'avió el diumenge cap a terres més calentones....
Bon Nadal!

divendres, 17 de desembre del 2010

persones

Al llarg de la nostra vida coneixem i entrem en contacte amb moltes persones. Algunes només són en un món paral.lel al nostre; existeixen, s'han creuat en el nostre camí però no deixen cap petjada ni causen cap efecte en la nostra vida. D'altres ens marquen brutalment, incidint en el resultat final en el que ens convertim. Com si d'un tros d'argila que mai s'asseca, unes quantes mans anessin formant un producte canviable a mida que altres mans es relleven en aquest torn que no deixa mai de girar.
Suposo que som nosaltres mateixos els que escullim la majoria d'aquestes persones, i tan mateix a vegades sembla ben bé obra del destí. Però existeixen la casualitat i la sort o cadascú se les busca?
Perquè ens deixem influir més per unes persones que per altres? Perquè ens trobem més a gust en companyia de determinats individuus amb qui pots estar hores i hores conversant sense veure el temps passar? No ho sé, però cada vegada que coneixo una nova ànima d'aquestes que subtilment moldegen de forma positiva una mica de la meva argila, em sento bé.

divendres, 10 de desembre del 2010

bellesa freda i sopar Nobel

És bonic passejar i veure aquest paisatge tan bonic, tot i el fred que implica. Les fotos son fetes amb el mòbil, però és que quan passejo sola tinc ganes de compartir el que veig amb algú i per això us les ensenyo...

Aquesta nit, per tercer any consecutiu, cel.lebrem el sopar del Nobel, quatre parelles i sense nens. Enguany toca fer-lo a casa nostra, tot i que sempre ens repartim els plats. A nosaltres ens toca l'entrant i farem una cosa molt sueca que no sé massa bé com explicar-la, però un dels ingredients bàsics és caviar vermell (del de veritat, no de sucedani). Ja en faré una foto perque ho veieu.
Com cada any, em toca presentar el premi de literatura i acabo d'acabar el ppt sobre Vargas Llosa. He llegit tot el discurs que va fer a principis de setmana: meitat sobre literatura i meitat sobre política. I com no, aprofita per criticar els nacionalismes. El més graciós és que diu que Barcelona li duu molts grats records i que va ser en aquesta ciutat on realment la revolució anti-franquista va poder evolucionar i on molts intel.lectuals es van poder exiliar i trobar i lluitar contra la opressió faixista. Sembla però que el Sr. Vargas oblida que gran part d'aquesta oposició era formada per nacionalistes catalans i que sense ells la democràcia tampoc hauria estat possible... I una altra cosa que sempre m'ha captivat de gent com el premi Nobel de literatura: perqué només es titlla de nacionalistes en plan negatiu als que es volen distingir d'una identitat que no els pertoca? És que el fet de defensar el castellà com a única llengua vàlida oficial -tal i com va fer aquest senyor en el "manifiesto"- no és també un reflexe de nacionalisme, en aquest cas, l'espanyol? Enfí, no em vull enrotllar amb aquests temes i intentaré limitar-me a la seva obra literaria aquesta nit.

dimecres, 8 de desembre del 2010

gel a la teulada

Els que no hagueu viscut o no hagueu estat mai en una ciutat on neva molt, probablement ni us haureu parat a pensar que una cosa així existeixi. De moltes teulades d'edificis a Estocolm pengen "estalactites" de gel, normalment a causa d'un mal aïllament que fa que la neu es desfagi però com que hi ha graus negatius a l'ambient, l'aigua que goteja es converteix ràpidament en gel que va formant d'aquesta manera, l'estalactita.
Bé, el cas és que tot i la bellesa d'aquests penjolls, la situació és perillosa pels que passegen per la vorera, sota aquestes teulades, perquè en qualsevol moment et pot caure al cap un tros de gel. Fa uns anys va morir una persona d'aquesta manera, ja és mala sort!
Els propietaris dels edificis són els responsables de treure el gel i hi ha uns professionals que es dediquen a això. Cada cop que en veig uns, em fan esgarrifar...Ahir vaig fer una foto amb el mòbil per ensenyar-vos ho. Els veiueu, allà dalt de tot?

En quant a la vaga de controladors, sí que ho vam sentir a les notícies i em sembla al.lucinant!
Espero que no se'ls ocurreixi fer el mateix al Nadal. Realment l'intervenció estatal en aquestes circumstàncies em sembla més que necessària. Què dirien aquests mateixos tios si no se'ls atén a l'hospital perquè el personal fa vaga? O si els seus fills s'haguessin de quedar a casa durant 4 dies perque els mestres volen protestar per la merda de sou que cobren? Etc, etc, etc.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Goteborg

Divendres al vespre vaig viatjar cap a Goteborg, per rebre-li visita a ma cunyada. Una estada curta, perquè diumenge al matí ja tornava a agafar el tren cap a Estocolm. Dissabte vam passejar pel centre, i després tota la tarda al parc d'atraccions de la ciutat, Liseberg, que és el més gran de Suècia (i jo crec que  més petit que el del Tibidabo). La gràcia, però, no estava en les atraccions, que la gran part és tancada durant l'hivern, sinó en el mercat tradicional de Nadal, i, sobretot, la il.luminació. Com podeu veure a la foto, els arbres estan literament folrats amb llumetes. Des d'un punt de vista mediambiental, no em sembla massa bé, però és molt bonic de veure! A més, tot estava nevat i de fet va estar nevant, el que encara feia més nadalenc l'ambient. Per cert, com ja és habitual per tot arreu on viatjo, vaig sentir catalans.
Aquí també seguim amb neu... Quines ganes que tinc d'anar cap a Bcn!